Història de dos petons

Avui m'he trobat una amiga d'una amiga d'una amiga a l'estació de Sants.

Jo solo portar ulleres de pasta. Nogensmenys, anant cap a l'estació me les he tretes per relaxar la vista. Ella en duia. Doncs bé, han estat els petons més lents que m'he fet mai amb cap dona. Vull dir que per no xocar la meva nàpia contra les seves ulleres he anat molt a poc a poc (i ella també) d'un costat a l'altre. Han passat, potser, tres segons, un temps més que suficient com perquè una mosca donés 50 voltes al voltant dels nostres caps. A més, jo no sé fer petons a les dones. Vull dir a la galta. Faig els petons horriblement. En canvi, segons m'han dit, faig els millors petons a la boca, les millors morrejades, les millors menjades de llavis i llengua del món. Però anem al que anem: quan impacto els llavis contra les galtes alienes, el soroll xuclador que n'emana produeix una sensació desagradable en l'ambient: tot es para al voltant i es reestableix al cap d'uns segons. Vull dir que totes les persones i tots els els objectes del voltant s'immobilitzen durant uns instants per sentir aquest efecte xuclador dels meus llavis. És desagradabilíssim.

Val a dir que és igual que la noia sigui atractiva, bella, inexpressiva, lletja o fastigosa: el cas és que els petons que faig a les galtes d'aquestes noies solen ser un lleig a l'art del tracte humà. Algunes persones m'han aconsellat que per fer un bon petó a la galta s'han de posar els llavis una mica planers per tal de no fer aquest soroll tan estrepitós, de manera que el contacte sigui lliscant, mínim. Però em fa por que en fer-ho no toqui l'altra galta i quedi com una d'aquestes pijes cursis que es troben pel carrer i que es fan aquests petons sense contacte real.

La meva pregunta és: hi ha algun lloc on ensenyin a fer petons cordials?