Trajecte Final

Adéu

2007-07-04T20:45:00.000+02:00

Tenco el bloc. Gràcies a tots els que m'heu llegit i comentat. Adéu per sempre.

Història de dos petons

2007-06-19T20:34:00.001+02:00

Avui m'he trobat una amiga d'una amiga d'una amiga a l'estació de Sants.

Jo solo portar ulleres de pasta. Nogensmenys, anant cap a l'estació me les he tretes per relaxar la vista. Ella en duia. Doncs bé, han estat els petons més lents que m'he fet mai amb cap dona. Vull dir que per no xocar la meva nàpia contra les seves ulleres he anat molt a poc a poc (i ella també) d'un costat a l'altre. Han passat, potser, tres segons, un temps més que suficient com perquè una mosca donés 50 voltes al voltant dels nostres caps. A més, jo no sé fer petons a les dones. Vull dir a la galta. Faig els petons horriblement. En canvi, segons m'han dit, faig els millors petons a la boca, les millors morrejades, les millors menjades de llavis i llengua del món. Però anem al que anem: quan impacto els llavis contra les galtes alienes, el soroll xuclador que n'emana produeix una sensació desagradable en l'ambient: tot es para al voltant i es reestableix al cap d'uns segons. Vull dir que totes les persones i tots els els objectes del voltant s'immobilitzen durant uns instants per sentir aquest efecte xuclador dels meus llavis. És desagradabilíssim.

Val a dir que és igual que la noia sigui atractiva, bella, inexpressiva, lletja o fastigosa: el cas és que els petons que faig a les galtes d'aquestes noies solen ser un lleig a l'art del tracte humà. Algunes persones m'han aconsellat que per fer un bon petó a la galta s'han de posar els llavis una mica planers per tal de no fer aquest soroll tan estrepitós, de manera que el contacte sigui lliscant, mínim. Però em fa por que en fer-ho no toqui l'altra galta i quedi com una d'aquestes pijes cursis que es troben pel carrer i que es fan aquests petons sense contacte real.

La meva pregunta és: hi ha algun lloc on ensenyin a fer petons cordials?

Odio tot el que sigui espanyol en aquests moments

2007-06-17T22:38:00.000+02:00

Visc en un poble de l'Empordà i els petards es deixen sentir. Evidentment ha guanyat el Madrid, Espanya, en Nadal (tenista que escopiria unes quantes vegades), l'Espanyol (gràcies pel favor, desgraciats), i la gran quantitat de fatxes que hi arriba a haver a Catalunya (estem envaïts, odio Espanya, odio la llengua espanyola, odio el Rei, odio tot el que sigui espanyol en aquests moments de ràbia).

Odio el Madrid d'allò més, perquè sempre guanya remuntant als últims minuts. És que és increïble. El Barça ha estat campió durant gairebé tot el partit. És el que té el Madrid. No puc estar més enfadat. Impotent. Hagués preferit que guanyés el Sevilla mil cops abans que ho fes el Madrid. Quina ràbia.

Quants espanyolistes que hi arriba a haver a Catalunya. Quin fàstic. El vertader català és el que parla català. Hi ha dos tipus de ciutadans catalans: els que s'expressen en català i els que s'expressen en castellà. Aquests darrers tenen al cor Espanya. Tot i que n'hi ha que són del Barça. El fet és que el Barça m'era igual. Jo l'únic que volia era que no guanyés el Madrid. I a més he vist el partit mitjançant un canal anglès pro-madridistes al cent per cent. Els hagués matat. Avui hagués estat un hooligan. De veritat. Hagués fet mal algú. No puc suportar, ara mateix, sentir aquests petards que m'estan fent trontollar el sistema nerviós central. Estic per sortir de casa amb una escopeta i anar matant els conductors de tots els cotxes que treguin una bandera espanyola per la finestra.

Mare meva quants xarnegos hi arriba a haver. D'acord, d'acord, gran part de l'afició del Barça també són xarnegos, etc., però avui toca odiar a mort el Madrid. Quin fàstic. Odi

Pare Manel, jo et vaig veure!

2007-06-17T05:28:00.000+02:00

Jo hi era. No em pregunteu per què. Hi era i ballava cançons de la generació dels meus pares. Tot era gent gran, gran de veritat: senyors enravenats amb la mà a la butxaca (no acostumats a aquest tipus de reunions socials en les quals un no sap on posar les mans), mudats per l'ocasió; senyores guarnides també per l'ocasió movent-se al ritme de ie-ie, disfrutant una altra vegada els èxits de la seva joventut. Els pocs joves que hi érem els emulàvem i rèiem. Va estar prou bé. Mai havia estat a Luz de Gas i el decorat em va agradar força, tot i que la sala és bastant petita. Podré dir que hi he estat.

Vilaweb i El Periodico de... Catalunya?

2007-06-04T15:28:00.000+02:00

¿Per què, a la portada d'avui de Vilaweb, llegeixo això: "Putin amenaça d'apuntar míssils cap a Europa. També diu que la independència de Kossove pot desencadenar-ne d'altres, com Catalunya i Escòcia", i a l'edició d'avui del Periódico de Catalunya això altre: "Putin passa de les advertències a les amenaces en vigílies de la cimera del G8. El president rus reacciona als plans dels EUA de desplegar míssils i radars a l'Europa Oriental", sense ni esmentar de passada, en tot l'article, que el president rus, en una entrevista a diferents mitjans europeus, parla de la que seria una justa independència per altres nacions sense estat com Catalunya?

Ni la Vanguardia (el diari més llegit a Catalunya, quina vergonya), ni altres diaris espanyols (només faltaria), esmenten que Putin enumeri Catalunya en la llista de nacions sense estat. Només Vilaweb. En algun post anterior m'havia queixat de Vilaweb per ser un diari massa provincià, massa victimista, però avui he de celebrar que estigui en línia.

Actualitzat: E-notícies també en fa ressò.

La meva virginitat

2007-06-04T02:13:00.000+02:00

És veritat, pràcticament es pot dir que sóc verge amb 24 anys! Aviam, verge, verge, tampoc, però el que es diu copular, penetrar i ejacular dins d'una vagina, mai! He fet coses, sí: fa mooooolt temps, vaig menjar dos conys i una noia me la va menjar una estona (però molt malament, a més em feia mal amb les dents). Amb aquesta de les dents quedàvem exclusivament per masturbar-nos al meu cotxe. Ella em feia palles, però no m'excitava. Jo tardava moltíssim a escorre'm, i a ella se li cansava el braç. Al final acabava jo mateix, però ella s'enfadava perquè se sentia inútil. I és que ho era, d'inútil. Érem inexperts. Bé, jo ho continuo sent. Un dia estàvem a casa seva i voliem cardar, però jo no vaig portar els preservatius que ella m'havia demanat, suposo que per mandra d'anar-los a comprar. Així que al final em va fer una palla, com sempre. Un dia la vaig portar a un descampat (bé, sobre un antic cementiri, tot i que aquesta no era la meva intenció) i vaig aparcar allà. Vam anar al seient del darrere. Ella em va pujar a sobre, oberta de cames, però el preservatiu me'l vaig posar malament i em queia. A més, ella era força grassa i m'aplastava. Així que el cony se li va tancar i no hi va haver maneres de copular. Un intent fallit. I últim, perquè al cap d'uns dies ella em deixaria per anar-se'n amb un altre. A mi no em va pas saber greu que se n'anés amb un altre, el que em va fotre és que a partir de llavors m'hauria de fer les palles jo solet. Era una tia paranoica, estúpida, egocèntrica. Però bé, aquest no és el tema del post. No la vull fer protagonista d'aquest post. Aquest post és per posar ordre a aquest tema.

Anys més tard, en un cap d'any, vaig acabar al llit amb una noia amb la qual havia coincidit un curs a l'institut. Molt lletja. Jo anava molt borratxo. Em vaig posar el preservatiu (aquest cop, bé) però no aconseguia penetrar la meva cigala al seu cony. Em vaig posar nerviós. He de dir que a l'habitació érem unes quantes persones (que l'endemà em van recriminar el soroll molest que havíem fet) i allò no ens permetia gaires floritures, vull dir que havíem d'anar amb compte a no fer soroll. Jo anava, com he dit, molt torrat, i de seguida em vaig cansar. Jo vaig ser molt groller, i vaig empènyer el seu cap cap a la meva cigala, sota els llençols, però crec recordar que, tot i que ella es va quedar amb el cap allà sota uns minuts, no vaig notar cap mena de contacte de la seva boca amb els meus genitals. Després ella va començar a pelar-me-la gemegant-me a cau d'orella intentant excitar-me, però no hi va haver manera. Vaig caure adormit. L'endemà ella va marxar molt aviat, amb la seva amiga que, aquesta sí, havia cardat amb un dels meus amics. Ens vam fer un petó i ja no ens hem dirigit mai més la paraula. I això que hem coincidit en alguns llocs públics. Però, aquestes coses, val més oblidar-les.

Així que la meva experiència sexual deu ser la més trista, la més penosa de totes les que hi ha hagut i hi haurà mai.

Per això em sento amb la necessitat de posar remei a aquest problema. Però com? No conec noies solteres que valguin la pena. Vull dir, aquests últims temps m'he obsessionat en això, m'ha vingut una pressa creixent per aconseguir sexe. Es pot dir que sóc verge? Em fa una vergonya colossal. Per què jo? No m'ho mereixo. Ara maleeixo el dia que vaig renunciar a una nit de sexe en una casa de luxe amb una preciositat perquè jo estava enamorat d'una altra noia amb qui vaig acabar sortint i que em va deixar al cap de dos mesos. Sóc un autèntic desgraciat. Vaig voler ser noble, i mira'm ara, tants anys sense sexe. Clar que si ho hagués sabut, encara hi seria allà cardant a la piscina.

Anar de meuques, diran alguns.. No, gràcies. No va amb mi.

Verge, verge, verge..., sento que diu la veueta dins meu, que m'aixafa l'ego, igual com quan veig parelles felices al meu voltant. Odio les parelles felices!

Realment estic com una cabra. Si no estés ressacós, no escriuria aquestes bajanades.

Borratxera per oblidar

2007-06-03T15:02:00.000+02:00

Avui, a trenc d'alba, he entrat per la porta de casa meva despullat, només en calçotets. Al carrer, per sort, no hi respirava ni una ànima, no hi havia cap veí despert i els meus pares encara dormien. He entrat arrossegant una bossa d'escombraries amb la meva roba plena de vòmit... semblava un miserable. Un Jack Daniel's darrere un altre (sis o set) han provocat que vomités dins del cotxe del company que conduïa, que òbviament s'ha enfadat i ha parat el cotxe cridant-me que em despullés per no embrutar més el seient. Els altres feien comentaris despectius i un d'ells, precisament el que m'ha convidat a fer el penúltim cubata (no he sabut dir que no, la meva feblesa alcohòlica m'ha conduït a la perdició) i que després jo he convidat a fer l'últim (perquè no m'agrada estar en deute), m'ha començat a recriminar no sé què i no recordo com ni per què, li he etzibat un cop de puny a la cella i ell no s'hi ha tornat, suposo que veient que jo no sabia ni el que em feia, allà despullat com estava a un costat de la carretera. Un drama. Seguidament, quan he tornat en sí, li he demanat perdó unes quantes vegades, mig plorant. No sé què m'ha agafat. De fet, només recordo que sentia una ràbia molt gran contra tots ells, contra tot el món, però sobretot contra tots ells, perquè n'hi ha dos que me la tenen jurada, i m'han fet explotar de ràbia en un moment en què el que menys necessitava era que em recriminessin res (prou malament em sentia). De totes maneres, al que li he clavat el cop de puny després s'ha comportat i s'ha oferit a deixar-me una samarreta per entrar decentment a casa meva. Tot ha estat molt estrany. Ho recordo tot en flaixos. Tenia molta por que algú em veiés en aquell estat, molt vergonya que algú em veiés despullat. Quina imatge més miserable... Per postres, he perdut la cartera, i quan he arribat a casa he hagut de trucar al banc perquè m'anul·lessin les targetes de crèdit.

Es pot acabar pitjor una nit de festa?

Por escènica

2007-06-02T00:39:00.000+02:00

Dimarts a les vuit em vaig despertar, em vaig prendre'm l'antidepressiu diari i, seguidament, vaig prendre'm tambe mig tranquimazín (l'alprazolam, vaja). Una hora més tard ja era a classe. No sabia si em tocaria exposar o no les cinc transparències de final de projecte (un de tants), així que per si de cas m'havia pres mitja pastilla tranquil·litzadora. Ho vaig haver de parlar amb els del grup, que finalment em van dir que sí, que havia de sortir. Vaig pensar: surt i aguanta el tipus, com puguis, però fes-ho. L'últim cop que vaig haver d'exposar vaig sortir corrent de l'aula, ja fa uns quants anys. Així que m'exposava a una prova de foc.

Després que un dels companys em "presentés", vaig pujar a la tarima davant del projector. El cor m'anava a cent per hora. Em vaig quedar en blanc, pensant més en com em veuria el públic que no pas amb el contingut de la transparència (val a dir que no m'havia amb prou feines preparat res perquè no em pensava que em tocaria sortir), sobretot perquè la primera transparència era la que menys entenia (sí, sí, no les havia pas fetes jo, les transparències, o sigui que havia d'improvisar força). Així que vaig demanar-li al company que passés a la següent transparència i jo em vaig anar relaxant. La cara dels mestres denotava que el que estava explicant era incoherent, mal exposat, però m'era igual, vull dir que per mi era més important que jo estés allà palplantat aguantant el tipus tot i no exposant clarament els conceptes del projecte que no pas rendir-me degut que no podia exposar el treball a la perfecció. Així doncs, vaig passar de tot, vaig acabar d'explicar les transparències que em pertocaven i avall.

De seguida que vam acabar, vaig demanar disculpes a un dels meus companys que s'havia treballat les transparències que jo havia explicat per no fer-ho més exhaustivament tal com ell m'havia demanat, però de seguida va saltar un altre company excusant-me perquè s'havia notat que jo estava molt nerviós. Per un moment, il·lús de mi, havia pensat que ningú no ho hauria notat (per allò que diuen els psicòlegs: "tu et penses que els altres veuen que estàs nerviós, però no, tot està en el teu cap"), però es veu que sí.

A hores d'ara em pregunto si aquest és un pas endavant en la lluita contra la meva por a parlar en públic o m'he quedat allà mateix.

Màscares d'autodestrucció massiva

2007-05-26T15:30:00.000+02:00

Serà que és molt fàcil diagnosticar un problema i molt difícil arreglar-lo! O precisament el que és difícil és diagnosticar-lo?

El cas és que el meu psicoanalista em va fer bullir la sang, ahir. Sempre m’ha dit que ha vist en mi el temor de ser descobert pels altres, la meva voluntat d’amagar alguna cosa als altres, que no sàpiguen alguna cosa de mi. Els altres, els altres, els altres... Doncs bé, ahir li vaig dir que potser intento semblar més divertit del que sóc en realitat. Que en realitat sóc un ésser seriós i avorrit que detesto. Va obrir uns ulls com dues taronges: li vaig donar el gust d’explaiar-se, li vaig donar el gust de fer un discurs cerimoniós sobre el meu problema. Li vaig deixar en safata. Quan va acabar la sessió, se’l veia content, molt segur de sí mateix, conscient que havia fet una gran tasca, que era un gran psicoanalista. Altres vegades, quan jo havia anat a la consulta una mica adormit, poc lúcid, amb poques ganes de parlar (confessar, en aquest cas), ell havia tancat la sessió amb un gest despectiu, de menyspreu (“amb aquest capullo no hi tinc res a fer”). En canvi, ahir, em va encaixar la mà amb amb una expressió de felicitat com poques vegades. I sempre cobrant el mateix: 50 euros per vint minuts.

Quin problema hi ha en què vulgui amagar els meus problemes a la gent amb qui no hi tinc massa confiança i semblar més alegre del que estic en realitat? No és el que fa la gent? No vivim en un món hipòcrita i d’aparences? He de ser jo qui ha de canviar aquesta regla que sembla universal? És que la gent va parlant dels seus problemes al carrer? Com és que hi ha tants milers de persones que prenen antidepressius i, d’aquests, tan pocs que no se n’amaguen? Sóc jo l’únic que veu somriures forçats en la gent? Somriures de persones que en realitat estan tristes? He de ser jo qui ha de trencar aquesta tradició?

El problema és que des que vaig sortir de la consulta fins ara que estic més trist del que estava abans d’entrar-hi. Fa mania que et diguin les veritats que no vols sentir a la cara i que a sobre et cobrin per rebre la patacada. M’ha solucionat alguna cosa? No. Per tant, crec que seria més feliç si no hi hagués anat. Perquè em diguin: és que amagues alguna cosa, no vols que els altres descobreixin tal com ets... Quina presa de pèl! No consisteix en això, la timidesa? Sóc tímid, i què?

“És a dir que sempre voldries estar al 100%, estar lúcid, ser graciós sempre, follar-te a totes les dones, etc.”, em va dir un dia. Això de follar-me a totes les dones ho vaig trobar molt desencertat, perquè lluny d’això jo voldria trobar-ne una de sola amb qui estar-hi bé. En canvi, en estar lúcid sempre, la va encertar.

“O tot o res, oi? És curiós... O sigui que si preveus que un projecte no et quedi perfecte, ja no val la pena ni començar-lo, oi?”. Sí, sóc un perfeccionista. Tenia raó.

“Projectes en la mirada dels altres el que tu creus que ets”. Aquesta frase em va agradar.

El proper dia li diré, aviam què respon: “Em sento més segur parlant amb gent que sé que té problemes, amb gent més insegura que jo. En canvi, em posa nerviós parlar amb gent de bona presència, ben vestida, amb gestos segurs.” Això és una falta de personalitat terrible. No tinc personalitat. Vaig adoptant diferents personalitats segons etapes en la meva vida. Em vaig disfressant, com aquell qui diu. Precisament perquè no tinc personalitat, no tinc una personalitat definida, vaja. Per tant, vaig adoptant papers trets de personatges de ficció, o de gent que vaig coneixent, personatges que m’impacten, que m’interessen, que envejo, que detesto, és igual: la qüestió és anar trobant carcasses per aixoplogar-me. Suposo que em dirà: “I quin mal hi ha en intentar viure sense cap carcassa, tal i com ets?”. Si és que ja m’ho sé tot... La teoria és tan fàcil..

Segurates sincers

2007-05-21T02:11:00.000+02:00

Ahir dissabte, a la nit, vam agafar amb la colla d'en P. (a partir d'ara em referiré a la colla d'en P. quan pari dels quatre o cinc amb els que surto de festa, gent que ni em va ni em ve) i vam anar a una famosa discoteca de la Costa Brava: erem cinc nois, alguns més ben vestits que altres, i evidentment no vam entrar. Patètic. I com nosaltres, molts més. Només deixaven entrar colles amb almenys la meitat noies. Ho vam deduir perquè vam trobar-nos colles amb gent que coneixíem, molt arreglats (sabates, camisa, bona imatge) però més nois que noies, i tampoc no els van deixar entrar. És clar que a nosaltres ens van posar una excusa que donen a pertot arreu: n'hi havia dos que anaven amb sabates esportives. I quina casualitat que sempre són els mateixos! Em fan tanta mania aquesta gent que fa anar malament a la resta del grup per la seva manera de vestir! Si sabien que anàvem a un lloc pijo, que s'arreglessin i es posessin sabates, no?

Després del fiasco de Pass., vam dirigir-nos, capcots, cap a Pacha. Va ser graciós perquè, tots els nois que ens havíem trobat a la cua de Pass. també ens els vam trobar a la cua de Pacha. Doncs bé, allà van ser més directes: Ninguna chica?, ens va dir el segurata. Vam riure tots. Almenys aquests eren sincers. Jo, com sempre, vaig haver de fer la gracieta: Ahora vienen, detrás nuestro (a la cua, rere nostre, tot eren nois). Pero conscients que aquella nit no emplenarien el local, ens van deixar passar.

La música, al principi, em va agradar, però se'm va anar fent cansadeta, al final. L'ambient, molt estirat: noies precioses lluint figura i goril·les acabats de sortir del gimnàs lluint muscles. Nosaltres, com adol·lescents, fent un cercle, cubata a la mà i cigarreta a l'altra, ballant, esperant que s'acostés algun grup de noies.

A mi em fot vergonya anar pels llocs sempre amb nois, només nois. Tinc la sensació de donar una imatge de mi d'incapaç de lligar. Em sento molt més segur si hi ha alguna noia al grup. Sobretot perquè veig que a la nostra edat no és normal anar només nois. I tots ens queixem del mateix. Però és clar: el dia que jo intento portar alguna amiga, aquests la rebutgen perquè és lletja. L'altre no porta la xicota perquè aquesta no s'hi troba bé, amb nosaltres. L'altre perquè és no té amigues. Etc. Jo no me'n responsabilitzo. A més, la colla dels meus companys de pis hi ha unes quantes noies. Hi podria anar. Però aquest no és el tema. No canviaré de colla perquè hi hagi més noies a l'altra. M'hi nego. És com canviar de carrera perquè la que faig no hi ha noies. No és això.

No ens enganyem: A la discoteca s'hi va a lligar. I si no estàs molt bo o no saps ballar molt bé, poca feina hi faràs.

Però no m'agradaria trobar la dona de la meva vida a la discoteca. Preferiria trobar-la en una biblioteca. O a la sala d'espera del psicoanalista.

De festa amb gent qualsevol

2007-05-19T02:03:00.000+02:00

El dia de Cap d'Any vaig dir que n'hi havia prou. Després d'allò, van venir els exàmens, que vaig superar amb èxit, i, seguidament, un lent procés de depressió que ha durant fins el dia d'avui (i que pot ser que duri molts dies més). Vaig dir que prou amb l'esperança de fer noves amistats, de trobar un ambient més adequat, de sentir-me millor. Però lluny de tot això, vaig començar a aïllar-me cada vegada més, a no sortir els caps de setmana, a anar sol als llocs. Em vaig anar marginant. Tot de pensaments foscos m'han vingut a la ment els últims quatre mesos, pensament fatídics recurrents.

El futbol m'ha ajudat, certament: el dia del partit era l'única estona, pràcticament, que feia vida social. A la universitat, aquest quadrimestre, he tingut la mala sort de no trobar bons companys de pràctiques (sí, és el que té una carrera organitzada en quadrimestres i sense segones convocatòries: cada quadrimestre et toca anar amb gent diferent i acabes no coneixent ningú). Per tant, el dia del partit era el meu dia d'alliberament. A futbol, a més, hi veia el que puc considerar el meu """""millor""""" amic (entre moltes cometes), el mateix que em va decebre el dia de Cap d'Any. El futbol va fer que, un dia, anés al cine amb ell, i que un altre dia anés a prendre una cervesa amb ell. Aquest fet, d'anar amb ell, ha fet que avui, finalment, tornés a veure els "altres", la gent amb la qual no m'hi sento massa bé. No han canviat en res: continuen comportant-se com adol·lescents rebels, insultant gratuïtament, mofant-se estúpidament de qualsevol de les meves intervencions irònico-còmiques que tant m'agraden fer (que fan tanta gràcia a altra gent). He anat a sopar amb ells i bé, hem parlat de futbol, de drogues, de sexe, de jocs d'ordinador, de passat i de futur, etc.

El més important i que vull deixar escrit per tal que no se m'oblidi, és que hi he anat per mi, no per ells. Perquè val més anar mal acompanyat que sol.

També és possible que no m'hagi atrevit a anar amb altre gent, com per exemple els del meu pis. Però és que aquests també tenen els seus defectes. Com que ara estic xungo, he optat per la via fàcil i he tornat amb els de sempre amb l'esperança que algun dia conegui un ambient millor. És el que em va insinuar el psicoanalista: donat que pitjor no puc estar, tant per tant surt de casa, estigues fora amb aquesta gent. Total, pitjor no em pot anar!

Lo fotut és que de vegades tinc dies dolents i m'hi enfado. Tant de bo tingués més paciència, tant de bo tingués el do de la conversa pausada i tranquil·la. Sóc molt nerviós i això em perd, massa sovint. També em perd el meu nivell d'empanament. Quan un tema m'avorreix profundament, desconnecto i no torno fins al cap d'uns segons, la qual cosa fa que em perdi detalls d'una conversa i que després la gent se me'n rigui per aquest fet, la qual cosa em provoca un dol comprensible, ja que es va acumulant amb el temps.

Demà he tornat a quedar per anar a la platja i després sopar i sortir de festa amb ells. Que la paciència em faci costat!

Pencaires

2007-05-13T22:33:00.000+02:00

És normal que, ara que s'acaba el curs, la temporada, estigui millor al poble, al Nord, que no pas a Guirilàndia, és a dir, a Barcelona? És normal que em senti petitíssim a la gran ciutat i que prefereixi la natura, la platja, la tranquil·litat del poble?

S'acaba el curs, un curs que se m'està fent molt llarg. Tinc ganes que s'acabi, tinc ganes de viatjar, tinc ganes de fer la volta al món. Però com a estudiant de casa de pobres que sóc, em tocarà pencar, com cada estiu. La vida d'estudiant d'enginyeria sol ser, en general, una puta merda. No ho dic només per mi, ho dic pels que conec que estudien carreres tècniques, que en són uns quants (tot i que ho porten millor que jo, suposo que perquè jo no em quedo satisfet estudiant conceptes que només es poden aplicar a coses molt concretes). El meu germà també és enginyer i sempre m'ha dit que ell s'ho passa millor ara que treballa que no pas quan estudiava. No m'estranya! Ens foten una de pressió! L'altre dia vaig llegir que a Espanya faltaven enginyers, que la demanda per estudiar carreres tècniques ha minvat bastant. No m'estranya! Són carreres difícils i poc agraïdes, i si a sobre de perdre molts caps de setmana i moltes nits de la teva joventut estudiant coses tan traïdores ... el sou que se't paga per aquell ofici no és gaire més alt que el d'altres oficis que requereixen molts menys esforços, no és cap gran sorpresa. Per estudiar una carrera tan dura com una enginyeria qualsevol s'ha de ser regular, constant en el treball de cada dia. Ara bé, jo diré una cosa: potser acabaré la carrera, però no hauré après ben res. Vull dir que si acabo en una empresa d'aquestes explotadores (consultories, normalment), que no n'esperin res de mi: ni implicació ni hores extres. Ja m'han explicat el que és: treball en grup, una data límit per presentar el projecte, caps de setmana de treball, 10 hores cada dia, sous baixos (tot i que el sou, vivint d'aquesta manera, poc importa), etc. Màquines. Volen que siguem màquines. I que s'enriqueixin unes poques persones, les de direcció. El negoci va així. El capitalisme va així. Jo prefereixo ser pobre i tenir un somriure als llavis que no pas ser explotat per un ric sense miraments.

Dos estius vaig treballar de cambrer en un xiringuito d'un càmping on no hi venia mai ningú, perquè estava molt mal situat. M'hi podria, allà dins. Només venia alguna parella de iaios de tant en tant a jugar a tennis. Doncs bé, l'encarregat d'aquell bar era un home de mitjana edat que, de jove, havia començat la carrera de Dret i que va veure que allò no era lo seu: que preferia viure la vida, córre món, abans que no estar tancat en un despatx. Jo, llavors, estava obsessionat en estudiar una carrera per poder tenir un sou digne, per poder treballar assegut, algun dia, en un despatx, etc. A més, trobava patètic aquest encarregat, que vivia com un adol·lescent. La meva relació amb ell va anar enterbolint-se arran del meu mal rotllo amb el seu cosí, el casanoves del càmping. Quina barreja de ràbia i enveja que em feia aquell seu cosí! Tots dos, vaja... Jo també tenia la meva part de culpa. M'hi havia intentat apropar, havia intentat fer-m'hi amic, però no vaig saber-ne, perquè no sóc xulo com ells. També perquè ells eren gallecs i em van agafar una mica de mania (de vegades passa, que t'agafen mania per parlar català). Així que un dia, en un dels meus atacs de ira (fins llavors m'havia fet el tonto), vaig explotar i li vaig dir a l'encarregat: N'estic fart de tu, que ets un puto currante de merda, que m'humilies davant dels teus col·legues! Jo no sóc com tu, no sóc cap currante de merda! I m'és igual que em facis fora: endavant. L'home va quedar una mica sorprès, però no gaire, perquè n'havia viscudes moltes, a la seva vida, com aquelles. Faltaven uns pocs dies perquè se m'acabés el contracte i l'home no em va pas fer fora. Ens vam limitar a treballar a un metre de distància en el més absolut silenci (un silenci incòmode, ja que a penes no venien clients).

Ara, en el dia d'avui, em dol reconèixer que em vaig equivocar. Em dol reconèixer que m'agradaria portar la seva vida, que m'agradaria robar-li la seva identitat i viure la "seva" vida nòmada (a la manera del Tom Ripley de la Patricia Highsmith; tinc una obsessió amb aquest personatge). M'agradaria conèixer món, viatjar, treballar del que sigui però no estar tancat en un despatx i no conèixer gent. Vull viure aventures, conèixer coses noves, nous ambients. Una altra cosa és que m'atreveixi. També estic segur que, un cop estés a l'estranger, lluny de casa, treballant en un bar de mala mort, m'enyoraria i desitjaria tornar a la vida d'estudiant d'enginyeria, per la qual cosa totes aquestes línies no són sinó que somnis intrascendents, sense cap mena d'importància.

Els cinemes de la discòrdia (versió espanyola, és clar)

2007-05-05T14:43:00.000+02:00

Ja fa temps que no escric cap post sobre conflictes lingüístics, el pa de cada dia a casa nostra. Vaig deixar passar per alt el cas d'una metgessa, no recordo si de Barcelona o d'on, que per tractar els seus pacients exclusivament en català va ser acomiadada, però que després d'un judici va haver de ser readmesa. També he deixat passar, recentment, el cas del tancament dels repetidors de TV3 a Alacant ja que és un tema tan risible, tan surrealista, tan d'una altra època, que els del PP no fan sinó que fer-nos un favor donant la raó als independentistes catalans de voler viure al marge de l'Estat al qual pertanyem, dissortadament, encara. Però ahir vaig anar al cinema, i com cada vegada que vaig al cinema em quedo estupefacte. Baixo dels núvols, d'alguna manera: trepitjo, in situ, la merda espanyolista que llegeixo als diaris i veig a la televisió i escolto a la ràdio. La llarga llista de títols només en castellà, en una comunitat autònoma que els de Ciudadanos de Cataluña estan farts d'assenyalar com a BILINGÜE, no fa sinó que enfurismar-me. De títols en català només en trobes de tant en tant, alguna pel·lícula infantil i poca cosa més. Molt de tant en tant, algú de la Generalitat fa un esforç i aconsegueix doblar al català l'èxit de la temporada: cosa estranya! Després sents queixes d'algú del públic: Joder, es en catalán! O fins i tot: Jo sóc català, però les pel·lícules prefereixo veure-les en castellà (a la qual cosa jo sempre replico: perquè t'hi has hagut d'acostumar, però quan t'acostumis a la teva pròpia llengua gaudiràs el doble). Estoicament aguanto aquest ambient advers i em guardo les opinions per transmetre-les després en aquest blog.

Reggaire homòfob

2007-05-04T12:32:00.000+02:00

Sempre que surt una notíca relacionada amb el maltractament dels homosexuals, així com de qualsevol altre col·lectiu, la llegeixo amb atenció. La d'avui l'he llegida a El Periódico de Catalunya: Barcelona rep un astre del reggae acusat d'homòfob. Un famós cantant de reggae fa servir expressions com "penjar les lesbianes amb una llarga corda" o "executar tots els gais" a les lletres de les seves cançons, i ho argumenta dient que "la gent ha d'entendre que sóc rastafari i crec en la Bíblia. Com a home, no vull veure dos homes junts, ho considero fastigós. Però és la seva vida". A Jamaica, es veu, està prohibit qualsevol tipus de sodomització anal, per la qual cosa l'homosexualitat està prohibida i molt malvista per la societat d'aquell país.

Jo no em relaciono amb persones homosexuals. Vull dir que no conec pas cap. A l'institut, però, hi venia un noi que al final es va saber que era homosexual, tot i que abans que sortís de l'armari ja tothom n'estava convençut que ho era. Caminava i feia uns gestos molt femenins, i solia comportar-se amb les noies d'una manera molt especial (suposo que s'hi sentia millor que no pas amb els nois). De fet, l'única cosa que li denotava una mica de masculinitat era la seva barba. Jo sempre li havia tingut respecte, suposo que perquè em feia una mica de pena veure com tantes persones el subestimaven. I amics meus, vull dir la gent amb la qual anava!

Amb això vull venir a dir que, per més que jo detesti, perquè ho detesto, veure dos homes fent-se un petó (al metro, una vegada, m'havia de girar per no veure dos gais morrejant-se), els respecto d'allò més i fins i tot els protegiria si algú intentés atacar-los. I tot això ho dic obviant que seria per mi un gran daltabaix descobrir que un familiar o un amic fos homosexual. Em costaria molts anys acceptar-ho. Un familiar sobretot. Perquè és veritat que una relació homosexual és antinatural. Però d'aquí a fer cançons homòfobes i maltractar aquest col·lectiu com s'està fent...

Una pregunta que deixo a l'aire, perquè dubto que mai me la pugui respondre: Per què dues dones magrejant-se produeix tan de morbo i, en canvi, dos homes fent el mateix produeix tot menys erotisme?

Fires de Llibres Vells

2007-05-03T11:04:00.000+02:00

Aquest és el primer any que vaig a la Fira del Llibre Vell i d'Ocasió del meu poble amb les mans buides. Crec que amb el temps he vist que emplenar l'habitació de llibres, molts dels quals seran oblidats per sempre més, no és una bona manera de gastar els diners. Després, amb el temps, tens ganes de desfer-te'n i de retornar-los als venedors a qui els els vas comprar.

Però sobretot amb el temps m'he adonat que normalment són els llibres en castellà els que més abandono o els que més mandra em fa començar. Any passo i any empenyo, i compro essencialment llibres en català. A la Fira d'avui hi he trobat molts més llibres que en castellà, moltíssims més. Sempre em quedo amb les ganes de trobar la versió catalana de grans clàssics, però només trobo la seva versió en castellà, impresos per grans editorials castellanes. I sobretot, el que em fa més gràcia, és trobar llibres d'autors catalans traduïts al castellà: un signe d'expansió de la literatura catalana? Què va: un toc nostàlgic d'abans del 75.

També he buscat llibres en anglès, però n'he trobats molt pocs. Últimament m'estic animant amb l'anglès, per això busco literatura en aquest idioma, perquè així mato dos ocells d'un tiro: consumeix el que m'agrada i aprenc un nou idioma.

Per cert, a la Fira aquesta hi he trobat un escriptor del meu poble, prou conegut en el món de les lletres catalanes, tot i que encara no l'he llegit (i és que no sé per què, sóc reaci a llegir autors contemporanis). Molt eixut, amb uns cabells una mica llargs, vestit d'una manera una mica deixada, fumant el seu cigarret, immers, com qualsevol altre, en el reguitzell de títols i autors de sobre les taules de fusta. He sentit com saludava un senyor, que també devia ser escriptor, i com parlaven de Frankfurt. Sempre m'ha trontollar una mica, aquest món dels escriptors: parlar de literatura al carrer sempre m'ha fet una mica de basarda. Per mi, la literatura és íntima, tan íntima que ha de ser amagada, protegida de l'exterior, ha de ser una mica mística. Treta al carrer, a l'abast de tothom, queda despullada, quotidiana, vulgar... La literatura, parlada al carrer amb la gent de cada dia, agafa una forma de mediocritat important. En canvi, un llibre a la tauleta de nit, adquireix un aspecte de solemnitat decisiva.

Reflexions sobre els blogs

2007-05-01T18:39:00.000+02:00

Ho parlava amb mon germà l'atre dia: el món dels blogs et fa perdre molt de temps. Comences visitant un blog, que et fa gràcia, i allà trobes un enllaç que et porta a un altre blog tan o més interessant que l'anterior, i així fins que han passat dues hores. Llavors, les obligacions del "món real" et reclamen. Però a la que et trobes en una estona perduda, entre classes, abans d'anar a dormir, en llevar-te, quan no tens ganes de treballar ni de fer res, "aprofites" i t'asseus davant de la pantalla per tornar a endinsar-te a les bitàcoles electròniques.

I així vas coneixent gent d'arreu, de tots colors, gent amb gustos molt diferents, amb idees polítiques oposades... Vas viatjant d'un racó a un altre del món a través dels conceptes, de les idees, de les opinions, de les fotografies o els vídeos, fins i tot (tot i que jo sóc més partidari del format de text, ja que és el format que et permet més llibertat d'imaginació, al capdevall). Tot això assegut còmodament en una cadira. La passivitat i la falta de compromís, en aquest sentit, poden arribar a ser absolutes.

Però malgrat haver trobat i llegit blogs prou interessants, em queda sempre un regust d'insatisfacció en havent acabat. Sento que hauria aprofitat més aquella estona llegint un llibre. Suposo que perquè els blogs no són sinó que retalls d'opinions, entrades caòtiques, miscelània, al cap i a la fi. No és una cosa continuada com ho és un llibre. Però hi recaic dia rere dia. Perquè tinc la necessitat de saber com continua la "història" de cada blog, de saber si tal o qual ha actualizat el seu blog. Crec que és més la necesitat de saber si hi ha alguna cosa nova que no pas el contingut d'aquella cosa nova. Amb l'excusa de mirar el correu, comprovo si tal blog ha estat actualizat. I amb això perdo molt temps.

Canvi de tema (una mica, no pas molt): A eLiteratura es parla d'identitats digitals i es posa l'exemple del blog Entrellum. Les reflexions que s'hi fan són força encertades, però quan s'hi exposa que l'autor d'un blog té tres opcions a l'hora de signar el blog: anònim, amb pseudònim o amb nom real. Jo em pregunto: hi ha algun blog que sigui anònim? Vull dir, hi ha algun blog que no deixi constància de l'autoria, encara que sigui amb un simple pseudònim? Per altra banda, la lectura del cas de Toni Ibàñez, l'autor del blog Entrellum, m'ha fet reflexionar sobre la importància de l'autopromoció dins del món dels blogs: un món normalment sense ànim de lucre (deixem-ho així: un món ideal en el qual la gent intercanvia opinions sense interessos econòmics de cap tipus) en el qual, sovint, els més llegits són els que millor han sabut anunciar-se (normalment amb una paciència estoica) a base d'anar deixant comentaris a les entrades dels altre blogs. En Salvador Dalí va ser un pioner de l'autopromoció i va demostrar que la propaganda i la qualitat no estan renyits. Baixant uns quants esglaons, trobem el cas d'en Toni Ibàñez: d'una manera potser poc elegant, s'ha fet conèixer àmpliament, i segur que si hagués estat políticament correcte no seria tan llegit avui en dia. El que em pregunto és si el que realment vol és incrementar el comptador de visites del seu blog o lectors de qualitat, que li llegeixin aquelles entrades més literàries. Perquè tinc la sensació que a la gent li agrada més la polèmica, la salsa rosa, la tomata, la sal, la picantor. Bàsicament, la política.

I això em porta, irremeiablement, com sempre, una i altra vegada, de manera automàtica i repetitiva, a parlar de mi, en aquest blog que cada vegada utilitzo més de dietari per escriure-hi les meves misèries, i no com una mena de blog literari, tal com tenia pensat fer quan el vaig començar. Potser és el que té l'anonimat, que com que et permet publicar lliurement i oberta, sense por a cap tipus de represàlia moral per part dels teus amics, t'explaies més del compte amb assumptes personals i per això se te'n fot el comptador de visites. Ja no busques esser llegit. Utilitzes el blog com una pissarra on desfogar-te, i els comentaris que t'hi fan persones que no coneixes de res sovint et deixen indiferent, sobretot perquè són comentaris absurds, comentaris amb interessos massa sovint ("jo et comento, però ho deixaré de fer si no entres al meu blog i m'hi comentes també"), comentaris buits que semblen trets d'un llibre d'autoajuda. Per depèn què, val més no dir res. Potser m'hauria de plantejar de tornar al dietari privat i de no publicar-lo enlloc, ni que sigui anònimament.

Fòbia

2007-04-29T09:32:00.000+02:00

De petit, al col•legi, m’agradava molt participar a les classes. Era molt bon estudiant, m’agradaven totes les matèries i prestava molta atenció a les paraules dels professors. Em moria de ganes que el professor em preguntés la lliçó però, sobretot, m’encantava parar la classe per fer alguna pregunta que no venia massa al cas (d’aquelles preguntes innecessàries que trenquen el ritme de l’exposició del professor, del tipus de pregunta que va més enllà dels continguts de l’assignatura, per exemple). Com que de petit escrivia força millor que la majoria dels meus companys, el professor de literatura em feia llegir, sovint, els meus textos en públic, des de la meva taula, en veu alta. M’encantava. No m’entrebancava, sinó que la llegia força bé. De totes maneres, crec que ja a aquella edat tan primarenca m’esforçava més a llegir pels altres que no pas per a mi. És a dir, que en comptes d’entonar les paraules essent conscient del sentit que tenien dins el context dels meus escrits, m’esforçava a llegir-ho tan bé com podia sense pensar, com si fos una màquina parladora. Sens dubte, ja de petit em costava concentrar-me en un acte públic.

Però no va ser fins un dia a l’últim curs del col•legi, crec recordar (devia tenir uns tretze o catorze anys), que quan em va tocar pujar a la tarima i llegir un escrit davant de tota la classe vaig sentir, per primer cop, un cert nerviosisme. El paper em tremolava entre els dits de les mans. Jo intentava evitar-ho, i sobretot, intentava que no es notés. Però vaig acabar la lectura sense cap més problema. Suposo que aquella va ser la primera vegada que em vaig sentir una mica... nerviós? No, tampoc no és la paraula. Suposo que seria més adequat dir que vaig sentir una certa confusió. Com era possible que em tremolessin les mans?

Va ser ja a l’institut, un any o dos més tard, quan vaig tornar a sentir-me estrany davant de tota una classe. Crec recordar que era l’exposició d’un treball que havia fet conjuntament amb uns altres quatre companys. L’exposició anava per torns. Jo era l’últim a parlar.

Jo, per aquelles èpoques, m’havia començat a refugiar molt a casa i en els llibres després d’haver patit bullying per part d’uns companys d’un equip de futbol en el que havia jugat que, per desgràcia, em vaig tornar a trobar a l’institut mateix.

Així, quan va arribar el meu torn de paraula, les cames no me les notava, estava totalment garratibat, fos, i vaig asseure’m d’esquena a la classe sobre una taula de primera fila. Tothom va quedar-se uns segons sorprès per, a continuació, esclatar a riure. La professora també va riure i em va ordenar que m’aixequés i llegís de cara a la classe. Vaig acabar la lectura com vaig poder. Recordo la cara d’un company que em reia d’una manera que vaig interpretar de superioritat, fent que no amb el cap i rient, com volent dir que era un autèntic marginat, el típic amargat de les pel•lícules americanes sobre lligons i amargats d’escola secundària. També recordo el gest a la cara d’una companya que vaig interpretar de pena, com de compassió. No guardo cap tipus de rencor a ningú dels que van riure, perquè jo també ho hagués fet si li hagués passat a algú altre. Tan sols guardo un record d’autèntica frustració, de fracàs absolut. Com que després d’aquella sessió venia l’hora del pati, vaig aprofitar per anar ràpidament a casa meva a aïllar-me. Vaig trobar la meva germana i li vaig explicar el que havia passat. Ella va intentar calmar-me. Però jo estava convençut que havia fracassat. Vaig tornar a l’institut i vaig seguir les classes amb totalment normalitat. Allò que m’havia passat va quedar-me gravat al subconscient, perquè ràpidament vaig seguir com si res el curs natural dels dies a l’institut, com si res no hagués passat. Vull dir que quan vaig tornar a l’institut ningú no em va comentar res sobre l’assumpte i, per tant, vaig oblidar-ho ràpidament.

Les coses van canviar i van venir dos anys de prosperitat personal. Durant aquell temps m’havia tocat parlar en públic moltes poques vegades. Recordo que vaig haver de recitar un poema de memòria a l’hora de Llengua castellana. Recordo estar molt nerviós dies abans. Però ho vaig poder suportar. Això sí, instants abans que fos el meu torn, vaig demanar a la professora d’anar al lavabo per desfogar-me. Vaig cansar-me de picar de punys a les parets del lavabo i vaig tornar. La professora, que es fixava molt en mi (em tenia com mimat, fins i tot penso que una mica idealitzat), per la seva expressió de la cara, crec que va comprendre el que havia anat a fer al lavabo (potser es va pensar que havia anat a vomitar dels nervis). El cas és que vaig recitar els versos assegut en una cadira (la professora donava aquesta opció) davant de tota la classe. Vaig començar molt bé però al final em vaig entrebancar i la professora mateixa em va haver d’ajudar a acabar-lo. Prova mig superada.

L’última prova per superar, però, abans d’entrar a la universitat era exposar el treball de recerca de l’últim curs d’institut. Els dies abans estava nerviosíssim, és clar. Però com que era una època en la que jo tenia prou èxit entre els meus companys i fins i tot tenia relacions amb alguna noia, ho portava prou bé. Ara bé, el dia de la defensa pública, que era davant de tres professors i de tres companys que van venir voluntàriament a veure’m estava molt nerviós. Però era un nerviosisme positiu, no com el que sento ara. Era un nerviosisme positiu perquè era conscient que si superava aquella prova podria accedir a la universitat, a canviar de vida, a anar a la gran ciutat. A més, repeteixo, i això és molt important, tenia una vida social molt més plena que l’actual. I crec que això és decisiu. També va ser important el fet que estés assegut en una cadira. L’exposició, en tot cas, va ser acceptable. Ni molt menys notable, sinó que acceptable. I és que amb els nervis està clar que es rendeix molt menys.

Des que vaig entrar a la universitat la meva vida va canviar per complet. Vaig començar a tenir depressions degut al meu aïllament voluntari per intentar rendir al màxim a la carrera d’informàtica i degut, és clar, al nivell d’exigència que se’m demanava i que jo no podia afrontar. L’estrés va començar a bloquejar la meva ment.

D’aquí que em tremolessin les mans instants abans de fer el primer petó a una noia i que ella m’ho recalqués, fet que em va produir una vergonya absoluta.

D’aquí que comencés a perdre la memòria en fets puntuals, com per exemple el dia que el meu cap del bar del càmping en el que treballava aquell estiu em preguntés què hi havia per sopar aquell dia als menjadors i que jo, que n’acabava de venir servit, no me’n recordés, o que no recordés els diners que em donaven els clients del bar i que jo m’emboliqués amb el canvi o en servir els cubates...

Aquella època encara fumava marihuana, de tant en tant, amb els amics. I he de dir que no m’anava gens bé: em venien baixades de sucre, em quedava pàlid, fins i tot un dia els meus companys de pis van trucar una ambulància perquè em va agafar un atac de pànic: estava convençut que tenia un atac de cor.

El tercer any de la universitat vaig cursar una assignatura que requeria, al final de curs, fer una presentació oral en anglès. Justament aquell quadrimestre feia moltes assignatures, i l’estrés era tal que arribava a casa bloquejat, veia la tele sense mirar-la, no em podia concentrar en res, estava autènticament bloquejat i, tot i això, em veia amb l’obligació d’aprovar-ho tot per no endarrer-me encara més en la carrera, la qual cosa em provocava un autèntic sentiment de culpabilitat. Aquella presentació en anglès me la vaig preparar molt poc. No me les veia totes. De fet, recordo caminant la pujada cap a la universitat a les 3 d’una tarda grisa. Vaig arribar a la sala d’actes de la universitat. Jo tenia la sensació que eren els últims instants de la meva vida. Tenia la sensació que m’executarien allà mateix. Molt nerviós, vaig aguantar veient el company que feia la primera presentació. Després em tocava a mi. Vaig notar-li una seguretat tan forta en les seves paraules i en els seus gestos, que automàticament em vaig sentir molt petit. Era conscient que al cap de poca estona em tocaria a mi pujar dalt de la tarima, dret, sense cadira, i exposar el meu treball que, d’altra banda, pràcticament era nul. La meva inseguretat era tal que no sabia ni com posar-me a la cadira perquè els altres no veiessin que estava a punt d’agafar-me un atac de pànic. Així que vaig agafar la jaqueta i vaig marxar de la sala ràpidament. La professora pràcticament ni em va mirar (pensant en un suspens de l’assignatura automàtic) i una companya amb qui hi parlava de tant en tant em va mirar amb cara de sorpresa. Aquella cara de sorpresa d’aquella noia que jo d’alguna manera envejava, que veia tan superior a mi (era una noia que ho aprovava tot amb bones notes, era guapa, simpàtica, extrovertida i agradable) simbolitzà, segurament, la meva interpretació que el que acabava de passar era el fracàs més important de la meva vida.

Fins el dia d’avui no he hagut de tornar a fer una exposició important. Alguna intervenció a classe, però de molt poca importància, dissimulant com he pogut el meu bloqueig mental amb una sortida còmica o mostrant una ignorància que no tinc.

Em sento un fracassat per no ser capaç de parlar en públic i fins que no superi aquesta fòbia no estaré tranquil.

Xat de mitjanit

2007-04-28T11:37:00.000+02:00

Dia 1

- Hola, Neo.
- Hola, Angelina, com estàs?
- Bé, i tu?
- Prou bé.
- Doncs jo estic mooolt calenta.
- Vaja, tenim una calenta al xat.
- I tu també hi vas, de calent.
- Sí, és clar, sobretot amb el fred que fa avui.
- Jo és que tinc la calefacció a tope. Estic tota mullada de suor.
- Ohhh, tota mullada de suor, que calent que m’estàs posant. En fi, jo estic molt sec i amb moltes ganes d’anar a dormir. No és que no m’interessi parlar amb tu, però és que demà m’he de llevar d’hora.
- Vinga, no siguis tímid... Pensa que vaig mooolt calenta.
- Deixa’m rectificar el que he dit abans: No m’interessa parlar amb tu. Bona nit.
- Per què dius aquestes coses, Neo?
- Perquè estic fart d’escalfa-polles cutres de xat. Bàsicament.
- No sóc cap escalfa-polles. Precisament les odio! Vinga, home, sé que estàs desitjant que em despulli per tu.
- Ah sí? I com ho saps?
- Perquè ho sé tot de tu.
- Demostra-m’ho, aviam?
- Sé que vas mooolt calent. Sé que ets un tio que va mooolt calent i que a les nits es masturba mirant pornografia per Internet, o xatejant amb noies com jo.
- La meva parella em satisfà prou com per haver de fer aquestes pallassades.
- A qui vols enganyar? No tens parella... ets massa tímid per tenir parella. A més, si tinguessis parella aquesta no et satisfaria tant com ho podria fer jo.
- Tinc xicota des de fa uns quants anys i sóc feliç vivint amb ella. I sí, sóc tímid, però t’asseguro que estic completament satisfet. Suposo que m’entens, espavilat.
- Si estessis vivint amb ella, a aquestes hores de la nit estaries al llit, al seu costat, abraçant-la. Per què em tractes d’espavilat? Sóc una senyoreta, jo!
- I no has pensat que ella està dormint i que jo no podia dormir i que per això m’he connectat per aviam si em ve la son?
- Si no pots dormir amb ella és que no hi ets gaire feliç, vivint amb ella. O no hi estàs gaire tranquil, si més no.
- Amb això que dius acabes d’admetre que no em coneixes prou bé, perquè fa una estona asseguraves que em coneixes molt bé i que no tenia xicota, i ara dones per fet que visc amb ella, tot i que no hi visqui feliç o tranquil perquè, segons tu, no poder dormir a la nit un dia és no estar bé amb la teva parella.
- El tema no és aquest, Neo. El tema és que estàs buscant alguna cosa més que “aviam si et ve la son”.
- Però quines ganes de tocar els collons que té la gent en aquest xat! Deixa’m estar! Fes la teva vida!
- Però és que m’agradaria ajudar-te.
- ¿T’agradaria ajudar a una persona que no coneixes de res, o sigui, a un autèntic desconegut per tu, despullant-te davant d’un ordinador (sense que aquest desconegut ho pogués veure) per una persona que no necessita cap tipus d’ajuda, que era feliç, completament feliç abans que una estranya (o un estrany, a partir d’ara suposaré que ets un tio, no sé per què) m’enviés un missatge que de bones a primeres semblava cordial però que s’ha acabat convertint en el missatge més surrealista i, per tant, estúpid de la història de tots els xats que s’han fet mai?
- Et llegeixo amb atenció, Neo. Però em costa concentrar-me amb l’escalfor que sento dins meu...
- Escolta, no m’interessa parlar més amb tu, tancaré la connexió.
- No crec que ho vulguis fer.
- Però aviam: em vols dir qui ets? Em coneixes i m’estàs fent una broma o què? Tot i que la broma seria d’una poca gràcia com poques se n’han fet.
- No, per què ho hauria de fer?

Dia 2

- Hola, Neo.
- Ja hi tornem a ser?
- Ahir em vas deixar amb la paraula a la boca...
- I t’estranya?
- Vaig haver de fer-m’ho jo tota soleta...
- Vols parar, ja, aquesta història? Ja sé que ets un tio que em coneix a qui no caic gaire bé, que diguem, i que m’està fent una broma pesada.
- Tot i que tu no et vols disculpar per haver marxat sense dir res ahir, jo sí que em vull disculpar amb tu perquè et vaig dir que et coneixia. No et conec de res i vaig ser molt grollera en dir-te que eres massa tímid per tenir parella i que et masturbaves cada nit, etc.
- No em serveix.
- Hi ha tios als que els posa que els diguin que són tímids i que per això no poden lligar.
- És igual, no m’importa.
- Hi ha tios als que els agrada que els dominin, als que els posa sentir-se rebaixats. Ho sento, em vaig equivocar.
- Et juro que no m’importa.
- Deixa que t’ho pagui amb un striptease...
- Que pesat, de veritat.
- Si veiessis com m’estic traient les calcetes per sota les faldilles segur que em perdonaries.
- No crec.
- Són faldilles de vellut gris amb vetes negre forrades, d’aquelles de colegiales.
- He vist ments més creatives i originals. Et penses que em posaràs calent, tio?
- Ara m’he tret les calcetes i les he penjades sobre la pantalla de l’ordinador.
- I què? Quina en faràs, ara? Deleita’m.
- Em descordaré a poc a poc els botons de la camisa.
- Sí o què?
- La porto descordada fins a l’altura dels pis, que em volen sortir com dos cocos impacients.
- Ara em diràs que no portes sostenidors, oi?
- Últimament no, perquè vaig molt calenta. Però normalment sí, perquè tinc uns pits molt grossos.
- Operats, és clar?
- No. No em cal cap operació. Si m’hagués d’operar-los, seria per reduir-ne la talla.
- És a dir, que ets una tia mooolt grassa. Una grassoneta que va calentota... i que es masturba xatejant amb tios tímids pel xat.
- Grassoneta no gaire, que diguem: Precisament m’hauria d’engreixar una mica, perquè estic força primota. Però sí que vaig calentota, sí.
- I per què perds el temps masturbant-te davant de l’ordinador quan podries estar cardant amb qualsevol tio?
- Em posa més aquest joc. A les noies ens agrada molt jugar amb la imaginació. Ens agrada molt més que no la pornografia pura i dura.
- Aviam, i què fas ara?
- Faig que no amb el cap de manera que la llarga cabellera se’m despentina i em queda sexy.
- I no has pensat a fer de model?
- No ho descarto. Potser algun dia em presenti a algun càsting. No m’anirien malament uns calerons per pagar-me els estudis.
- Vaja, vaja, o sigui que estic parlant amb una universitària calenta.
- Mooolt calenta.
- De veritat, trobo que la teva és una manera de passar l’estona molt estranya. Això si fossis una tia. Si ets un tio que em coneix i que em vol putejar ja és un altre tema.
- Ara el pesat ets tu. Sóc una tia que va catxonda, que no et coneix de res però que s’imagina que tens una berga enorme!
- En això últim hi pots posar la mà al foc.
- Te la menjaria tota sencera, ho saps, oi?
- Sí, tio, ja sé que ho faries, perquè ets un tros de maricón xupapolles.

Dia 3

- Ahir me’n vaig anar perquè em vaig sentir molt ofesa.
- M’és igual.
- Estava a punt d’arribar a l’orgasme quan em vas dir que era un maricón.
- Et repeteixo que m’és igual.
- M’agradaria córre’m amb tu, Neo.
- No em van els maricons.
- Sisplau, Neo, para de pensar que sóc un tio.
- Si fossis una tia ja m’hauries engegat, després de dir-te tants cops maricón. A més, què passa, que si no em coneixessis no et podries córrer amb qualsevol altre tímid del xat? No et podries imaginar que qualsevol altre tímid del xat la té tan grossa com jo? Prova amb en Mark28, o amb en Juli32, potser a ells fins i tot els alegres el dia i, qui sap, potser fins i tot aconsegueixes posar-los una mica calents, tot i que ho dubto, amb aquesta parauleria tan vista i revista.
- Està bé, si vols, ja et deixo estar. Tens raó, he estat com burra de no adonar-me que m’estava imaginant a un tio amb una berga gegant darrera del nom de Neo. Tens raó, segur que qualsevol d’aquests del xat la tenen més grossa que tu, i segur que em posen més calenta que tu. Adéu, Neo.
- Ostres, per fi! T’ha costat, eh? Al final, tio, no has pogut amb mi, eh? Vinga, si tens pebrots algun dia em truques i surts de l’armari, i així puc descobrir qui és el fill de puta que s’amaga darrere del tendre nom Angelina.

Dia 4

- Hola, Neo.
- Un altre cop tu? No te n’afartes mai? T’ho passes bé, fent bromes tan pesades? Em fas llàstima, tio.
- Vaig mooolt calenta i crec que tu també. De fet, estic completament segur que n’estàs molt, de calent.
- Hahaha! Vigila, que se’t veu el llautó, nano! Amb aquest “segur” t’has delatat!
- Mira, company, m’havia deixat una “a” perquè el meu teclat és una merda, però és igual: ja no cal que continuï aquest joc, amb el qual m’ho he passat tan bé els últims dies. I saps per què? I saps per què, m’ho he passat tan bé?
- M’és igual, tio. L’únic que vull és que em deixis estar.
- Molt bé, doncs, no t’ho diré. Però sí que et diré que estic mirant per la finestra, i suposo que quan et digui que estic veient un tio amb jersei blau fent-se una palla davant de l’ordinador et vindran unes ganes terribles de fondre’t. Ohhh, i, curiosament, el tio del jersei blau ara ha deixat la maniobra, s’ha girat i, amb una cara de babau que em costarà oblidar pel riure que m’està provocant, ha tancat les cortines i ha desaparegut dins de l’habitacle per, suposo, morir-se de vergonya no sense abans maleir el dia que em va abaixar els pantalons davant de tota la classe.

Sant Jordi 2007

2007-04-24T04:54:00.000+02:00

Ahir era Sant Jordi. Com altres anys, he passat la Diada al llit, arrossegat als llençols pel mal costum d'anar a dormir tard. Però estic convençut que, si m'hagués aixecat aviat, no hauria pas anat a la Rambla. Les multituds no m'agraden. A més, no puc suportar veure la gent no avesada a la literatura passejant al voltant dels llibres, mirant-los com si fossin objectes qualssevol, remenant-los indiscriminadament, fixant-se només en aquells escrits per autors mediàtics. Gent que no llegeix habitualment i que compra llibres perquè s'escau que l'altra gent també ho fa.

La literatura no és cosa d'un dia. Sant Jordi és tot l'any.

A mi m'agraden les fires de vell . M'agraden els llibres consolidats. M'agrada la literatura de veritat. Per això em vaig comprar l'obra completa d'en Josep Pla. Milers i milers de pàgines llegides i per llegir. Amb tot això, per què necessito Sant Jordis?

Hores baixes

2007-04-21T18:47:00.000+02:00

Últimament em costa trobar la inspiració per escriure res. Ni tan sols unes paraules en aquest blog que cada cop deixo més abandonat. Penso, penso i penso però no constructivament. Crec que m'autofereixo pensant tant.

Visc en un pis prop del Camp Nou amb l'E. i en P., estudiants com jo. Sovint porten les seves xicotes al pis. La de l'E. és una cotorra, parla molt més que no escolta. I no per això deixa de ser interessant. La d'en P., en canvi, no parla, i resulta prou incòmode seure amb ella al sofà i mirar la tele perquè no tenim res a dir-nos. Això sí: la seva bellesa em captiva. Estic terriblement gelós d'en P. i, sense voler-ho, m'imagino sovint que ella el deixarà. Els desitjos són involuntaris, no em puc sentir culpable per pensar això. O almenys no me n'hauria de sentir. He de dir, però, que d'en P. n'estic ben fart. Tot són xocades de mans, riallades, bromes... això està molt bé. Però aquest nano és de malfiar-se'n. Entre aquestes bromes i riallades et deixa anar comentaris que fan mal. A més, és un sobrat, un fals, un hipòcrita. Sap massa bé dirigir la conversa i portar-la cap a on ell vol. Manega bé les situacions i s'aprofita de les febleses dels altres per enriquirir-se'n. Adula per aconseguir coses. Però el pitjor de tot és que ho fa subtilment, pensant-te que t'ajuda, que és la millor persona del món. Quan penses que estàs amb el millor company de pis et cau un llampec que et fa obrir els ulls i adonar-te que estàs amb Dr. Jekyll i Mr. Hide.

Jo vaig fent. No m'interessa res més que acabar la maleïda carrera (si és que no la deixo abans), no m'interessa res més aguantar aquesta situació (que, d'altra banda, no és tan dolenta, però que no m'omple gens) a l'espera que es produeixi un canvi en el meu dia a dia.

De totes maneres, quan ahir en P. em va dir que la L., una noia de qui jo n'havia estat molt enamorat i amb qui havia tingut una relació curta però que em va marcar, se n'havia anat a viure amb el seu xicot i que la seva amiga (totes dues uns anys més petites que jo), la I., estava embarassada de quatre mesos, em vaig quedar garratibat. Des d'ahir a la tarda fins avui que no he pogut evitar sentir-me com un nen petit, com un vailet que va cada dia a l'escola amb la bossa a l'esquena, mantingut pels papis. De cop, he arribat a una edat en la que tothom està aparellat, que tothom acaba la carrera i treballa, que tothom buf... I no hi ha consol que valgui. Em sento com una mica traït per la vida: jo que m'he dedicat plenament a una carrera àrdua i llarga durant tants anys em veig ara amargat i gens recompensat per la vida: sol, sense xicota, sense agradar-me el que faig dia a dia... I, al meu voltant, sembla que tothom sigui feliç: és inaguantable! Jo faig el paperet, ric i dissimulo la meva amargor interior, però quan em quedo sol renego de la felicitat dels altres. És més, les desgràcies alienes m'alleugen una mica. És trist, però és així. I no me'n sento pas massa culpable, d'aquest fet. Bé, quan dic desgràcies no vull dir fatalitats. Tan sols que les coses no els vagin tan bé, tan millor que a mi, em consola una mica.

Suposo que tots aquests pensaments s'esvairan i que, lluny de sentir gustet a les desgràcies dels altres, acabaré tenint autèntiques ereccions amb les alegries dels altres.

Perdidos, 1a temporada i última (per mi)

2007-04-08T17:44:00.000+02:00

Vista la primera temporada de Perdidos.

Per bé que pintava molt bé al principi, de seguida vaig començar a veure-li defectes a cada escena. Bé, més que defectes, el que trobo és que la sèrie és massa comercial. Els diàlegs i els aconteixaments són tremendament previsibles, els actors sobreactuen massa i els personatges no es comporten com es comportarien en una situació real, ni molt menys. Dubto, per exemple, que es posessin a jugar a golf en un camp improvisat a l'illa: prou feina tindrien a sobreviure recollint aliments! A més, com poden sorgir històries d'amor en una situació límit com en la que estant? Com poden estar de tants romanços? Si això passés, els supervivents lluitarien cada hora per sobreviure, no per distreure's jugant a golf o llegint revistes en un balneari "màgicament" construït en una illa tropical.

Un altre gran defecte és el vestuari, trobo: els actors van immaculats, no s'embruten mai, i quan els maquillen fent veure que van bruts, es nota d'una hora lluny que són maquillats. Mentre que les barbes dels homes són perfectament tallades, les cames de les noies romanen esplèndides.

Per no parlar de la francesa que troben a l'illa, que porta 16 anys vivint-hi tota sola. Quina casualitat que parli anglès. Igual que la coreana: diu que va fer unes classes al seu país d'anglès d'amagat del seu home. Quina sort, no? Tant de bo jo amb unes classes d'anglès el parlés tant bé. Però això encara: la francesa, havent viscut 16 anys tota sola, diguem que podria haver aparegut una mica més sonada que no pas com actua a la sèrie... Trobo que està molt forçat, aquest personatge.

Potser els flashbacks salven una mica la sèrie, tot i que al final s'arriben a fer pesats i, després que esperes, al llarg dels capítols, que aportin alguna dada fonamental a la sèrie, t'adones que no fan sinó que trencar el fil principal de l'argument i que tan sols sumen informació sobre els personatges. Una llàstima.

Però per damunt de tot, t'arribes a desesperar veient que no passa res, que hi ha molts minuts de silenci, de paisatge o de diàlegs intrascendents, buits, i que al final no passa res. La banda sonora és l'únic element, massa sovint, que ajuda a mantenir-te amb l'aire al cor en algunes escenes: si no fos pels efectes sonors, segurament ja m'hauria adormit en molts capítols. I és que per no adormir-me, massa sovint, navegava per Internet mentre sentia els diàlegs dels personatges. Tot tan i tan planer, tan i tan senzill, previsible, avorrit, lent...

Sens dubte, aquesta sèrie es mereix una paròdia. De fet, mentre la veia, me n'estava imaginant la versió còmica: la Kate tirant-se un pet en un moment tendre amb en Jack; en Jack tirant-se un tiro per no poder aguantar tota la gent suplicant-li ajuda mèdica; en Locke sodomitzant un porc espí; la francesa, calenta com està d'haver passat sola tants anys, perseguint l'iraquià per tota l'illa; el rocker menut flipant amb l'heroina, fotent-se d'hòsties contra els arbres, ballant amb els monos i ensenyant el cul a les noies; la coreana enrotllant-se amb el negre adult, amb el marit d'ella i el fill d'ell atònits; el nen negre, especial com és, convertint-se en el monstre de l'illa (no continuaré mirant la sèrie, per la qual cosa m'importa poc què és aquest maleït monstre que apareix al primer capítol).

Però entenc que agradi a la gent. I de fet, té escenes prou bones.

Crisi existencial

2007-04-05T20:16:00.000+02:00

Obro el Google i hi escric: Ingeniería Informática. Primera pàgina referenciada: una pàgina de Barrapunto en el que una ànima en pena hi escriu: Me equivoqué al estudiar Ingeniería Informática. Seguidament, comentaris i més comentaris d'altres enginyers i estudiants d'informàtica discutint el tema de si val la pena o no estudiar aquesta carrera. No és casualitat que la primera entrada que trobis a Google quan cerques aquesta carrera sigui una pàgina d'algú que t'aconsella que no l'estudiïs mai, que es un infierno... Diu: ¿Habéis sentido alguna vez esa frustración que se siente cuando no eres dueño de la situación y no puedes hacer nada para arreglar el problema?, referint-se a la impotència que se sent quan et quedes encallat en un programa i no saps com continuar, perquè l'ordinador, perquè tothom ho entengui, no accepta el que tu l'hi dius. També hi diu: Esto [que el tio es va tornar molt més introvertit del que era] lo notaba en que cuando pasaba dos o tres horas delante de la pantalla, si venía alguien a hablar conmigo o yo tenía que hablar con alguien, me notaba muy nervioso. Quan vaig llegir això darrer el cor em va fer un saltet. Per fi ho veia escrit, per fi ho veia expressat per algú.. ni a mi mateix se m'havia ocorregut d'expressar-ho...

Aquests dies he estat molt deprimit. No sé si és el mal temps o l'època en la que estem (l'any passat, aquesta època, també em va entrar una crisi), però el cas és que estic molt insegur del meu futur més immediat. No m'agrada el que faig, estudio una carrera només per tenir un títol, no vull treballar d'informàtic, però tinc 24 anys i tampoc no vull començar una altra carrera, a part que tampoc no em queda tant per acabar... Estic fet un embolic. La indecisió és total, sobretot perquè aquesta indecisió dura des del segon any de carrera. Fa 5 anys que estic així, pensant deixar aquesta carrera. La meva indecisió és fins i tot còmica: l'any passat em vaig fer la foto de l'orla (empès per uns amics que també se la feien) i dies després vaig anunciar que deixava la carrera. Els meus pares em van mig-obligar a acabar el curs per, un cop acabat, decidir què feia. La por a canviar de vida em va fer continuar, i aquí estem, una altra vegada amb la por a canviar de vida. Abandonar la carrera després de 6 anys d'esforços sense obtenir-ne cap títol és trist. Per això tothom m'aconsella que em passi a la tècnica, que gairebé m'ho convalidarien tot. Però és que tot i passar-me a la tècnica, hauria de fer un Projecte Final de Carrera... que és una cosa que no es fa amb quatre dies... més aviat amb quatre mesos, i tenint en compte que amb prou feines no sé programar... la veritat és que estic cagat. Si us penseu que no podeu arribar a últim curs de l'Enginyeria en Informàtica sense saber programar, aneu equivocats. Jo en sóc el clar exemple. Sempre m'han ajudat a fer les pràctiques, de fet, les de programació me les han fetes totes. Així doncs, quan els companys s'adonen que no sé ni com va la cosa més elemental de la programació, se me'n riuen. Jo també ho faria, vull dir que no els condemno per això. Estic cagat. No sé què fer. No m'agrada programar i estic acabant l'Enginyeria Informàtica. Què puc fer?

Les xicotes dels meus companys de pis

2007-03-26T04:31:00.000+02:00

Aquesta darrera setmana, al pis, ha estat aixecar-se tard i anar a dormir tard, sense sortir de casa, jugant al Pro Evolution 4 a la Play Station i mirant teleescombraria.

L'E. es passa tot el dia a la facultat i de tant en tant ve amb la M. P., que evidentment va conèixer a la facultat. És una noia molt agradable i simpàtica, tot i que parla massa ràpid i no escolta gaire. És de Badalona i parla en castellà amb tothom, fins i tot amb l'Enric. L'Enric li parla en català. Aquest és un fet que em costa d'entendre. A mi se'm faria molt estrany parlar dues llengues diferents amb la meva parella. És clar que l'E. ja m'ha confessat que en es moments més íntims ... sí que parlen el mateix idioma (ho dic de debò, sense fer broma, és a dir, que tant un com l'altre es passen a l'idioma de l'altre). Al principi jo li parlava en castellà, a la M. P., perquè és el meu defecte: canviar d'idioma de seguida. Fins que l'E. em va parar els peus, em va fer crits: PARLA-LI EN CATALÀ! I ara fins i tot m'hi he acostumat! Però al principi se'm feia molt estrany.

En P., l'altre del pis, ha estat tota la setmana gossejant al pis amb la seva xicota, la J. La J. és una noia que de bones a primeres et cau bé perquè és dolça i somriu agradablement, molt correcta ella, però a mesura que la vas coneixent se't fa bleda perquè es comporta com una nena petita, va de víctima, parla a poc a poc com una criatura queixant-se en broma que en P. la maltracta (quan a ella li encanta, que ell la sobi i li faci bromes com tocar-la i remenar-la i putejar-la en broma amb qualsevol afer quotidià). I ella jeu al sofà i no diu res perquè no té res a dir interessant, perquè és una tia molt poc interessant i en P. només la té perquè és guapa i prima i té uns pits enormes. L'altre dia, sense anar més lluny, mentre jo era a la meva habitació a punt d'anar a dinar, vaig sortir de l'habitació i, pensant-me trobar-los on els havia deixats, al sofà, vaig veure que no hi eren. La porta de l'habitació d'en P. estava tancada. Vaig pensar que eren estirats al llit, com sovint fant, perquè mai havien cardat mentre jo era a casa, de dia. I sí, sí: al cap d'una estona en P. va sortir vermell i amb un somriure d'orella a orella. Em vaig sentir una mica estrany: Falta de respecte? No, és clar, perquè és la seva habitació i poden fer-hi el que vulguin. Però... bé, jo vaig estar a punt d'entrar i els podia haver trobat in fraganti. Crec que un dia ho faré per putejar-los. Suposo que el que em va doldre va ser que en P. no fos jo mateix fent l'amor amb aquesta nena.

O t'aparelles o et despenges del grup

2007-03-25T00:55:00.000+01:00

N'estic ben fart. Acabats de fer els 24, veig que la gent que m'envolta viu en parella. Em començo a sentir estrany. Serà que la gent s'aparella per no sentir-se estranya? O s'aparella per fer-me sentir estrany, a MI?

Perquè la veritat és que no estic enamorat de ningú. Evidentment, quan passejo per Barcelona m'enamoro de moltes senyoretes, autòctones o estrangeres, moltes vegades al dia. Però jo parlo d'enamorament durant el dia a dia, a la feina o així. No trobo la meva mitja taronja. I això em confon. No sé si és perquè no estic en l'ambient adequat (no em cansaré de repetir que estudio en un lloc ple d'homes) o perquè no faig activitats "extraescolars" (la qual cosa és bastant incompatible amb la meva carrera, degut a la gran quantitat d'esforços que requereix) i, per tant, no conec més gent.

La qüestió és que tinc la mania de pensar negativament, de pensar que les solteres que queden majors de 22 anys són les que ningú vol, les que no valen la pena. I la gent a la que ho dic, gent que em vol animar, per descomptat, em respon: Quina tonteria! Així, per la mateixa regla de tres, tu tampoc vals la pena, perquè ets solter?

Jo sempre recordaré a una festa d'aniversari que vaig anar on la gent era de trenta per amunt. Els únics solters que hi havia eren quatre o cinc personatges ben estrambòtics: un calvet informàtic, un altre que vestia d'una manera molt estranya, un altre també calvet i amb una panxa molt sortida, etc. Aquell dia em va agafar una depressió: ja em vaig veure a mi mateix als 30 anys al taulell d'una discoteca amb el cubata a la mà al costat d'aquests personatges veient passar les nenes de 18 anys intentant enganyar-ne alguna. Em vaig fer tanta pena! I és que qui ho vulgui negar és que no s'hi veu: ser solter està mal vist! I més si ets de poble. Ja sé que a les grans ciutats la gent va d'un altre pal, d'un rotllo més modern i que potser és veritat que tarden més a aparellar-se, a la ciutat. Al poble ja és diferent: els nois parlen de la "parenta", referint-se a la xicota, quan tenen poc més de vint anys, com si fos una cosa normal. La gent s'aparella i els que no ho fan queden despenjats, irremeiablement. I això em causa una terrible nàusea.

Llibres i software de traducció en català

2007-03-04T16:22:00.000+01:00

Dimecres, el meu dia lúcid de la setmana, vaig anar a la Fira del Llibre en Català i vaig comprar-hi tres llibres: Vocabulari de les comarques gironines, de Fèlix Casellas i David Casellas (aquest últim és un professor de català que vaig tenir a l'institut: recordo que un dia em va agafar un atac de riure en una de les seves classes i vaig haver de marxar-ne), Els verbs conjugats, de Joan Baptista Xuriguera (el mític diccionari de tapa verda, el qual ja tenia, però que li vaig regalar al meu germà perquè s'està traient el Nivell D) i el Diccionari de Paranys de Traduccio Anglès - Català (false friends), de Fina Allué i Grahame J. Evans. I és que farà cosa de dos anys o així que vaig començar a construir la meva biblioteca de diccionaris de referència en català: ja tinc una bona colla de títols i n'estic molt content. De totes maneres, crec que el futur de les obres de referència no està en les obres en paper, sinó en eines electròniques. Així, trobo a faltar una versió el Babylon (un software que et permet veure la traducció de paraules i fins i tot d'expressions en un idioma en un altre quan fas un click sobre la paraula amb el cursor de la rateta; una eina que em va de fàbula quan llegeixo blogs en anglès, per exemple, ja que quan no entenc una paraula faig click sobre la paraula i m'apareix un quadradet amb la traducció al castellà; admeto que em vaig baixar la versió pirata per l'Emule)... deia que trobo a faltar la versió del Babylon en català. Seria bo que el Departament de Cultura o com es digui de la Generalitat i parés esment.

Coses que odio: compra-me un llibre en una fira, anar tot seguit a l'FNAC i veure el mateix llibre a un preu més barat. Això és el que em va passar dimecres amb un dels llibres.

Anècdota: estava fullejant L'església del mar, llibre que no em penso llegir, per cert, perquè no m'agraden els bestsellers ambientats en l'Edat Mitjana, aquests que estan tan de moda i que tothom llegeix (ja se sap que la gent va en ramats), quan una parella gran se'm va apropar. En veure el llibre que tenia a les mans, la dona va llegir el títol amb un to com fotetis. Ja em pensava que diria alguna cosa així com: "Mira que traducirlo al catalán", a la qual cosa jo li hagués preguntat que què hi feia en aquella fira, però no, va ser el seu marit que em va dir, en un català barceloní: "Jo l'he llegit i està molt bé". Em va començar a explicar el llibre i a deixar-lo pel cel. Llavors, la seva muller el va tallar: "Yo también lo he leido, pero en castellano." Jo li vaig dir: "Bueno, es lo mismo", com volent dir que tant és l'idioma amb el que llegeixis un llibre, l'imporant és el contingut. Però no ho penso pas: la llengua és vital, la llengua és vital. Per això sempre que llegeixo un llibre traduït d'una altra llengua em fixo amb el nom del traductor i miro de recordar-lo. Dimecres, davant d'aquella senyora, només volia ser agradable, i no vaig ser sinó un autèntic hipòcrita.

De la lucidesa

2007-03-04T16:01:00.000+01:00

En mi és corrent que tingui un dia lúcid i els cinc següents siguin dies en els que no rasco bola, vull dir, que estic el que els castellans en diuen EMPANADO. Doncs bé, això em va passar l'altre dia: després d'estar uns quants dies dormint de dies i estant despert a la nit, vaig forçar el cos a estar despert tot un dia, la qual cosa va fer que, quan ja portava moltes hores despert, tingués la ment ben activa, estés lúcid, en definitiva, que pensés molt ràpidament, però no d'una forma caòtica (com fan els bipolars quan tenen la ratxa eufòrica), sinó d'una forma coherent i agradable. Estava REGALAT: capaç de tot, de TIRAR LA CANYA a qualsevol noia per més guapa que fos i per més vergonya que em m'hagués fet en qualsevol altre dia de decadència d'autoestima, capaç d'afrontar qualsevol problema intel·lectual o físic, amb voluntat per començar qualsevol tipus de projecte. Això sí, amb la condició que durés no més d'un dia. Perquè els següents dies (això va passar dimecres), fins avui, he estat en un estat de peresa i apatia que m'han bloquejat les ganes de fer res. I aquesta és una constant en la meva vida: perquè la meva vida és un entrebanc constant de depressions amb algun dia excepcional d'eufòria irracional, sense que això comporti que pateixi cap trastorn bipolar, perquè el fet que aquesta eufòria sigui irracional no vol dir que no sigui capaç de controlar els meus actes... Bé, podria ser que patís un lleuger trastorn bipolar, però molt petit: més aviat m'autodefiniria com a depressiu. Perquè els depressius suposo que també tenim dret a tenir un dia lúcid, oi?

Síndrome de Diògenes

2007-03-04T13:27:00.000+01:00

D'acord, la meva situació actual és aquesta: cada vegada més aïllat socialment, estalvio recursos materials i intel·lectuals per intentar rendir al màxim en les coses que m'interessen: bàsicament, les assignatures de la carrera i la literatura i el cinema.

Vaig començar la carrera amb una vida social prou digna com per no poder ser titllat de solitari, tot i que sempre m'ha agradat de disposar d'almenys algun dia a la setmana de la solitud (la solitud de poble, de la vora de la llar de foc llegint Josep Pla, la d'estar-me al llit mirant una mateixa pel·lícula repetides vegades). D'allò fa sis anys. Llavors feia poc que havia tingut alguna relació sentimental (de sexe, poc, malauradament). Estava encegat amb la gran ciutat i Internet, amb les grans possibilitats que se'm presentaven davant dels nassos. Però allò era una il·lusió: la veritat és que no he trobat el que buscava. Com que em costava molt aprovar (no deixaré de repetir que on jo estudio és un dels llocs on s'exigeix més , ja que només tenim una convocatòria i si no l'aprofites et fan repetir) em vaig començar a obsessionar amb la carrera fins al punt que vaig començar a deixar de sortir els dissabtes, a començar a allunyar-me de la gent amb qui sortia, de deixar el futbol.

En algun post anterior he parlat dels que eren els meus "amics" (hi hauria d'haver alguna paraula al Diccionari que permetés definir la gent amb qui vas als llocs però amb qui no tens massa ganes de relacionar-t'hi, sinó que només vas amb ells per anar als llocs acompanyat). Des de Cap d'Any que no els he tornat a veure. Bé, sí, només en P., del que me'n refiava més, perquè juga al mateix equip de futbol que jo (cada cop vaig a menys partits i no entreno mai). Va ser una decisió difícil, molt valenta, ja que per ser fidel als meus ideals m'he quedat sol. Vaig fer els exàmens finals de quadrimestre amb aquella decisió encara calenta al cap, i, després d'acabar-los, em va venir la davallada de moral que encara em dura. Com que de cop em vaig quedar sense objectius, no tenia ganes de fer res, només de llegir i mirar pel·lícules (o la sèrie Friends) d'aquestes simples que no facin pensar gaire. Bloquejat, em quedava al llit, pensant sobre el passat i esperant que alguna cosa em motivés.

Ara que ha començat el segon quadrimestres torno a tenir un objectiu, aprovar, amb el bon regust de boca de saber que ja no em queda tant per acabar aquesta merda de carrera que és Eng. Informàtica. Només vull acabar, perquè no tinc vocació del que estic estudiant. Vull acabar i treballar del que sigui. L'únic requisit que m'autoimposo és obtenir un títol universitari. De totes maneres, he renunciat a la vida social i això fa que no em pugui concentrar gaire i que estigui pensant tota l'estona: què deuen estar fent els altres?

Per això, ara mateix, estic pensant com tornar a ser aquell boget més alegre que ara, ballador de nit i responsable de dia. L'expectativa no és gaire bona.

El perfum: Història d'un assassí

2007-03-03T17:52:00.000+01:00

Llegida aquesta novel·la de l'escriptor alemany Patrick Süskind.

La traducció al català de la Judith Vilà és bona, es llegeix bé: m'imagino que l'obra original és impecable.

L'obra, que narra la vida d'un ésser endimoniat amb un sentit de l'olfacte sense límits (capaç de reconèixer objectes a quilòmetres de distància amb només una flaira), indaga sobre les olors i el seu impacte en les persones (i, sobretot, en Jean-Baptiste Grenouille, el protagonista), sobre la recerca de la felicitat d'un ésser inconformista i perfeccionista (i primitiu). L'obra també reflecteix les diferències de classe de la societat francesa del segle XVIII: mentre la noblesa es distreu amb les últimes creacions dels millors parfumiers de París, la classe obrera malviu als carrers en unes condicions infrahumanes.

Cal destacar la precisió amb la qual l'autor descriu sensacions com el fàstic i la por i atmosferes barroques i tètriques, com els carrers bruts de París. A més, durant tot el llibre, Grenouille és descrit exhaustivament. El que he trobat una mica avorrit és llegir pàgines senceres de procediments per a l'obtenció de perfums, amb l'enumeració inacabable de materials que desconeixia i que no és són gaire del meu interés. El que m'interessava era descobrir l'objectiu final de Grenouille amb el qual matava les verges de Grasse. El final és tan bo com el principi i no decep: en aquest sentit, la novel·la és un mecanisme de rellotgeria.

La pel·lícula, que vaig veure ahir, l'he trobada molt encertada, sobretot perquè és molt fidel a la novel·la, no com d'altres adaptacions que gairebé es carreguen el llibre. L'actor principal està molt ben trobat, amb la seva mirada baixa, tímida, tètrica, el seu caminar ranc, les seves paraules entretallades i sovint incoherents, sobretot al principi. A més, a mesura que s'arriba al final, tot el que envolta Grenouille agafa un aire solemne fins que assoleix el punt àlgid a la plaça on ha de ser executat. Una notable pel·lícula, pel meu gust, sobretot, com dic, perquè segueix bastant fil per randa la novel·la homònima, que ja en sí és poc millorable.

Bilingüisme

2007-02-19T04:12:00.000+01:00

Dies grisos a l’Empordà. Dies de gandularia. Dies de jaure. Dies d’incomunicació.

L’altre dia, a la universitat, parlava amb un company d’aquells que saludes, hi intercanvies dues frases tòpiques i intentes evitar per no haver de saludar i intercanviar aquestes dues frases que, en general, no agraden a ningú. Com que el vaig conèixer a través del de l’Hospitalet, ja de bon principi vaig parlar-hi en castellà, i des de llavors que així ho hem fet. Com que a la facultat parlo en castellà amb tanta gent no m’és cap novetat. Aquest noi ja fa temps que “surt” amb una companya també de la facultat i que és molt catalanista, amb qui tots dos hi parlem en català. Per això em molesta trobar-los a tots dos junts: perquè em sento molt incòmode. Si parlo en català, tinc la sensació que un es pot sentir aïllat, i si ho faig en castellà, tres quarts del mateix amb l’altre. Crec que aquest és un dels problemes socials més comuns en una terra bilingüe com la nostra.

La cosa no hagués transcendit si no fos perquè l’altre dia la noia va explotar i em va recriminar que li parlés en castellà. Tots dos ens vam “excusar” per no fer-ho perquè havíem començat fent-ho en castellà. Ho vam dir tímidament, amb el cap baix, com si haguéssim estat cometent un petit pecat. Jo em sentia mirat pels altres companys de la facultat i vaig sentir força vergonya. Ara, sempre que ens trobem tots tres, es repeteix la mateixa història: tots dos comencem parlant en castellà fins que la noia ens recrimina que no parlem en català. La conversa s'acaba i tots dos ens sentim molt incòmodes. Llavors jo m’acomiado fins la propera.

La sala d'espera del psicoanalista

2007-02-15T19:42:00.000+01:00

Avui tenia visita al psicoanalista. He arribat puntual. Massa puntual, perquè al final he hagut de seure a la sala d'espera durant més d'una hora. No puc recriminar-lo, però, perquè més d'un cop no m'he presentat a la cita per haver-me adormit, o li he arribat mitja hora tard. Total, que a la sala hi havia una senyora gran, de l'edat de la meva mare, asseguda en una cadira. No sé com, hem començat a parlar. Que si el doctor és bo (totes les pacients amb qui he parlat a les seves sales d'espera me n'han dit mil meravelles, d'aquest psicoanalista, suposo que es diu perquè no se sap què dir en aquestes situacions), que si és estrany que avui ens faci esperar tant.. fins que m'ha explicat el seu cas.

Són un matrimoni amb molts diners i la seva filla única, de petita, era molt grassa. Ara té 21 anys. Es veu que va patir un bullying espantós i va intentar suïcidar-se quan tenia posem-hi 13 anys. M'ha insinuat que va iniciar-se a les drogues, també. Potser això va ajudar que es volgués suïcidar. Als 15 anys va deixar els estudis i es va tancar a la seva habitació. No en volia sortir.

És una història que m'ha fet plorar una mica. La seva mare també mig plorava, mentre ho explicava. No n'hi ha per menys. Diu que la seva filla es va enganxar als xats d'Internet i que va conèixer un noi d'Albacete o no sé on. Malament, he pensat. Efectivament, aquest noi només la volia pels diners. Diu que després en va trobar un altre i que amb ell va trobar una mica d'estabilitat emocional, fins que fa tres dies, ella va obrir els ulls i va adonar-se que aquest noi també només la volia pels diners. Mal assumpte, això de lligar pel xat (aquesta és la impressió que sempre he tingut i que avui he reafirmat). La seva mare anava intercalant la seva història amb preguntes sobre la meva. Jo, en aquests casos, insinuo més que no pas explico. Jo li deia que el seu cas era sens dubte molt més greu que el meu (m'ha sortit així, no sabia què dir). Que jo el que tenia era un estrés per la universitat i vergonya a parlar en públic. I timidesa. Però davant la seva història m'he adonat que tots els meus problemes eren nimis. Ella, de fet, abans d'explicar-me la seva història, ja m'ha avisat: això t'animarà. I ho ha fet! Que neci que sóc! Com em poden animar els problemes dels altres? Jo intentava animar la pobra dona que, certament, m'ha fet molta llàstima. Li he dit que si la seva filla ha aguantat això, és capaç d'aguantar el que sigui. Per animar-la.

Us preguntareu què hi feia la seva mare a la sala d'espera... no estava pas esperant la seva filla no. Aquesta va a un altre psicòleg. El que feia era esperar per entrar ella, per lo malament que ho ha passat veient el martiri de la seva filla. S'emocionava. M'ha preguntat si jo tenia xicota. Ja veuràs com trobaràs una noia ben guapa, t'ho dic de debò, ja ho veuràs. Que de debò que ets un noi que val la pena... M'insinuava que què hi feia jo al psiquiatre (jo de vegades també m'ho pregunto). Quan ha entrat amb el doctor m'ha dit que li havia agradat molt parlar amb mi. Jo li he desitjat sort.

Després ha entrat una noia jove. Un bon darrere. M'ha atret de seguida. M'he posat molt nerviós. Em suaven les mans. Era com imprevist que entrés una noia bonica en una sala d'espera d'un psiquiatre. Només hi espero trobar dones grans o homes foscos que no diuen res, tot i que també hi ha dones que entren i no diuen res. Jo, sempre que puc, parlo amb els pacients (clients?). Crec que no hi ha res com la teràpia de grup. La qüestió és que jo estava nerviós i ella també. I la sala és minúscula i només hi ha una finestreta molt enlaire, amb pisos al davant. Ella dissimulava la timidesa amb el mòbil i jo mirant a terra. Silenci de por. Jo he sortit amb el tema de la inpuntualitat del doctor. Hem establert conversa. Però altre cop el silenci incòmode. Llavors jo li he dit: M'agrada aquest. Vull dir que és prou bo, aquest home. Llavors, i només llavors, he comprès les dones que m'alaben aquest psicoanalista. Ben bé per treure tema de conversa. I ella: Sí, jo també és amb el que hi he connectat més. Aviam si ens arreglem, ha dit rient.

La veritat és que hi havia pensat, en aquesta situació: i avui que s'ha fet realitat, m'he sentit nerviós, incòmode. No és el primer cop que em passa que desitjo que ocorri una cosa i que, quan està a punt d'ocorre, em poso molt nerviós i insegur.

Ha resultat que tots dos havíem vingut amb el mateix tren i que vivim en poblacions gairebé veïnes. Ja em sonava d'alguna cosa, aquesta noia... Ella em mirava d'una manera molt peculiar, riallera i vermella. No sé si hi hagut flirteig o, una vegada més, m'he imaginat coses que no són. No és pas que me n'hagi enamorat, precisament, però cony, veure una joveneta de bon veure en un lloc com aquest m'ha captivat. Això sí, jo li he explicat el meu problema i ella s'ha guardat el seu. Això no m'ha agradat. He pensat que potser el seu problema era alguna cosa tan greu que ha preferit amagar-se-la. El meu problema no és tan greu, potser, vull dir que no és políticament incorrecte. Potser ella, com la filla de la dona gran, també s'ha volgut suïcidar, algun cop a la vida, i això sí que costa de dir. Però què cony, podria haver-me dit una mentida, o una veritat a mitges... com per exemple, és que em va deixar el xicot i vaig entristir molt, o què sé jo. ALGUNA COSA! Però res. Llavors, el doctor l'ha fet passar a ella primer (cosa que no he entès i tampoc m'ho ha justificat després, quan he entrat jo). La noia m'ha mirat rient, aixecant les celles, s'ha aixecat i ha entrat amb el doctor.

Quan ja marxava, a la porta, m'ha saludat rient i jo també li he rigut. El doctor ha notat aquest flirteig, i quan jo entrava al seu despatx li he descobert (al doctor) un petit somriure als llavis, que ha desaparegut immediatament. La resta del que ha passat és fàcilment imaginable.

L'omòplat, la matrícula i El perfum

2007-02-14T06:42:00.000+01:00

Bé, he de reconèixer que no sóc tan bon curandero com em pensava perquè el mal d'omòplat m'ha tornat a manifestar. No puc evitar de sentir-me avergonyit per haver afirmat que jo mateix me l'havia arreglat. Crec que quan torni de Barcelona hauré d'anar al curandero d'Olot perquè me l'arregli d'una vegada.

Avui he d'anar a la gran ciutat per matricular-me de les assignatures del segon quadrimestre. No és irònic que en una facultat d'informàtica els alumnes no ens puguem matricular per Internet i que hàgim de fer-ho presencialment? Ens assignen un número de matrícula segons el nostre rendiment durant els últims dos quadrimestres, de manera que els que tenen un número altet, com és el meu cas, tenen menys possibilitats de triar, per exemple, optatives amb un nombre limitat de places, o per triar el grup amb més bon horari. Tot això depèn de les facultats, no sé gaire com es fa a les altres universitats.

Tinc pensat triar Intel·ligència Artificial, Projecte d'Enginyeria del Software i Bases de Dades i Seguretat en Sistemes Informàtics, aviam si m'és possible.

Per altra banda, ahir vaig tornar a començar a llegir la novel·la El perfum, de Patrick Süskind. Ja ho vaig fer fa un temps, però abans d'arribar a la pàgina cent la vaig deixar. Se'm feia una lectura una mica feixuga, per més ben escrita que estés la novel·la. Però ara, amb l'arribada de la pel·lícula homònima, com sempre faig, m'he obligat a llegir-la de nou. M'agrada llegir-me abans les novel·les portades al cinema per comparar la meva imaginació amb la del director de la pel·lícula.

Sóc curandero!

2007-02-12T03:51:00.000+01:00

Té collons la cosa! He estat tot el dia malament, amb un fort mal d'esquena (l'omòplat esquerre, em dolia) degut que ahir vaig dormir moltes hores, moltíssimes. M'estic posant bé l'horari de la son (és un procés que dura uns dies, una mica complicat i que només poden entendre els que han anat a visitar el bon home de l'Eduard Estivill) i ahir vaig forçar una mica la màquina per intentar accelerar tot el procés, prenent 1 mg d'alprazolam. Total, que he dormit quinze hores seguides. Fa uns quants dies que no veig el sol. Sóc jo sol i les tenebres.

Total, que ara fa una estona he començat a fer exercicis per a l'esquena estirat al terra, d'aquells que em van ensenyar al centre de recuperació que vaig anar (perquè tinc la columna vertebral lleugerament desviada) fa temps. Són uns exercicis absolutament simples, que no requereixen gaire temps i que són completament efectius. Són ideals per a la gent que passa moltes hores asseguda.

Però el que mai no m'havia passat és que em fiqués l'omòplat a lloc. Fa una hora no podia girar el cap cap a l'esquerra i amb prou feines em podia moure sense que em fes mal l'esquena. Ara, des que he fet els exercicis, he quedat com nou i no sento cap molèstia. Sens dubte, aquests exercicis mai no havien estat tan efectius! Ja em pensava que demà hauria d'anar al curandero o a algun fisioterapeuta (tot i que no hi confio gaire, en aquests últims, ja que el meu company de pis ho és i... en fi). Però no! A la meva família tinc fama de saber fer bons massatges. Però no sabia que també tingués facultats de curador o curandero.

És que encara estic FLIPANT!

El mirall m'espanta

2007-02-12T03:42:00.000+01:00

Sóc terriblement sensible a les crítiques, a les befes, a les mirades dels altres. En canvi, sóc el primer a criticar, a fer befa de i a mirar fixament els altres. Té això algun remei?

Marines i boscatges, de Joaquim Ruyra

2007-02-12T01:22:00.000+01:00

Llegit aquest arreplec de narracions sobre la mar i la seva gent, sobre els habitants de la Costa Brava de principis de segle i el seu dialecte salat, sobre la por, la timidesa, la mort i la recerca de consol en la religió. Es tracta d'un conjunt de proses més poètiques que narratives, amb un pilot d'adjectius arcaics, amb construccions i formes actualment incorrectes i mots en desús, ja que l'autor va escriure-les abans de la reforma normativitzadora de Pompeu Fabra i l'IEC (de fet, el propi autor en reescriuria, posteriorment, totes les narracions i, incorporant-n'hi una de nova, les arreplegaria en un nou volum, que titularia Pinya de Rosa, i que potser la gent coneix més).

El volum està estructurat en tres parts o llibres: Impressions, Fantasies i Novel·letes. El primer llibre està format per narracions molt curtes que, com una pintura, retraten una sensació, un paisatge, un personatge que dóna sensació de realitat... Són instantànies que donen una idea de la vida a la costa d'aquells anys, tan i tan diferent d'ara, sense turistes francesos ni alemanys. Donen tranquilitat, et fan sentir la remor de les ones i el soroll de les gavines.

El segon llibre té tres narracions fantàstiques, en els dos sentits de la paraula. Sobretot recomanaria La Vetlla dels Morts, per la profunditat que assoleix la seva lectura, per la pell de gallina que et fa venir quan t'imagines un cementiri de nit amb empordanesos difunts ballant una sardana.

El tercer llibre, el més extens de tot, està compost per llargues narracions, una de les quals es podria entendre com una novel·la a part: El rem de trenta-quatre (que per qui no ho sàpiga encara, és un rem gros, més llarg que els altres, usat pels mariners per sortir de la platja o quan la mar es torna violenta), ja que la seva extensió ocupa ben bé la meitat de tot el volum. El rem de trenta-quatre és una experiència introspectiva de Mariana Saura durant un viatge de tres dies per mar al llarg de la costa catalana a bord del llagut del seu pare durant el qual narra la seva relació amb el pare i els mariners que els acompanyen, així com les seves sensacions del mar i la costa, i que acabarà amb un desenllaç més que anunciat. És una novel·la molt feixuga que requereix molt interès per les coses del mar i molta paciència.

Pel que fa a les altres tres novel·letes, només val la pena destacar-ne l'última, Jacobé: És la típica història d'una noia que es torna boja, narrada pel seu millor amic. A mesura que la trama avança la tensió augmenta fins que es fa insostenible just a l'última pàgina.

De Juana Chaos, Oleguer Presas i la història interminable

2007-02-09T02:51:00.000+01:00

Mai m'ha acabat de fer massa gràcia, l'Oleguer Presas. D'alguna manera se l'ha de felicitar per no ser com la majoria de jugadors de l'elit del futbol, que amb prou feines tenen els estudis bàsics. El noi es veu que s'interessa per l'actualitat, per la política, per la cultura, per la història, per allò, en definitiva, que traspassa el purament esportiu (que ja deu cansar, dia sí i dia també, entrenar, parlar de futbol, futbol i més futbol; i això que jo m'empasso molts partits, però només el cap de setmana!). Però, sobretot, se l'ha d'admirar per expressar allò que pensa obertament, sent conscient que li pot causar (com de fet li ha passat ara fa unes hores amb la marca Kelme) algun entrebanc seriós en la seva carrera professional. I no només en això, sinó també en la seva vida privada: essent, com és, una personalitat destacada de la cultura catalana (englobant-hi el futbol, és clar, que, no ens enganyem, és l'espectacle més rendible i dels més seguits pels catalans, més que la literatura, el cinema, el teatre, la dansa contemporània, etc.), les seves opinions sobre un tema tan delicat com la política li poden generar més d'un disgust. Millor seria penso, que es desfogués en un blog anònim, tal i com fa un servidor. És clar que les meves paraules no arribaran, ni molt menys, a la tan gran quantitat de persones a les que arriben les seves, però segur que estaria més tranquil.

Era d'esperar que l'Oleguer critiqués el Poder Judicial per no afluixar la pena a l'etarra De Juana Chaos, comparant aquest cas amb d'altres de flagrants en els que el mateix Poder Judicial sí rebaixava la condemna o l'atenuava. I és clar que té raó quan critica l'estat de dret amb aquests arguments. Que la justícia hauria de ser igual per a tothom està clar. Però...

Però no confonem les coses, no maregem la perdiu: que el Poder Judicial s'equivoqués escandalosament en d'altres casos, ja sigui per influències polítiques (el més habitual en casos de rellevant importància) o per alguna mà fosca d'alguna personalitat molt influent en cap cas ha de justificar una nova equivocació en aquest cas d'en De Juana de Chaos.

Crec que el que es discuteix tant aquests dies a la premsa és absurd, ja que s'estan entrellaçant dues qüestions completament disjuntes: per una banda, hi ha el debat de si s'ha d'exculpar o no De Juana de Chaos per les possibles irregularitats (per les influències polítiques) en el seu judici pels articles que va escriure a un diari basc, i per l'altra, el debat sobre la solidaritat que s'ha de valorar judicialment amb un pres que està en vaga de fam (un pres, però, que en aquests moments és més important que qualsevol dels altres presos tancats a qualsevol presó de l'estat espanyol i, per tant, un reclús simbòlic i que marcarà una etapa en la història, ja prou penosa, d'aquest país). És impossible, doncs, arribar a cap entesa en el segon debat si no hi ha consens en el primer. I, no obstant, com les piles aquelles, les Duracell, el procés sembla que no s'acaba mai...

Òptiques i Tree

2007-02-08T18:51:00.000+01:00

Avui, per fi, he anat a una òptica a posar-me lents de contacte. Bé, a fer-me una primera revisió. I quina ha estat la meva sorpresa després que l'especialista em fes la prova aquella de les lletres grosses, petites i de colors vermell i verd? Doncs que he estat portant més d'un any unes ulleres amb el vidre dret amb una dioptria de més! És a dir, que durant un any i escaig he portat unes ulleres que no em tocaven i per això tenia mal de cap i me les havia de treure sovint per descansar la vista! Quina indignació m'ha agafat! Vigileu si aneu a Òptica Universitària, perquè me la van ben fotre! Tampoc vull fer quedar malament aquesta òptica més del que li toca, però vaja, jo parlo per la meva experiència. A més, quan li he dit Òptica Universitària, l'home ha rigut i m'ha dit: ja m'ho pensava... Algú que llegeixi això ha tingut algun problema semblant amb aquesta òptica?

Aquesta tarda he agafat el tren a Girona i he vist com en baixava en Matthew Tree. M'ha fet gràcia. El que no sé, però, és a què es dedica exactament aquest senyor. Ha treballat mai? Vull dir, ha fet alguna cosa més a la seva vida que parlar sobre el català i queixar-se de l'opressió del castellà a casa nostra (cosa que està prou bé, però no cal fer-ne una professió)?

La ciutat de vidre, de Paul Auster

2007-02-08T00:55:00.000+01:00

Llegida La ciutat de vidre, primera novel·la de la Trilogia de Nova York, de Paul Auter.

La veritat és que m'ha costat acabar-la, ja que és molt confusa i feixuga de llegir. Nova York es converteix, dins la novel·la, en un laberint d'identitats en el qual és molt fàcil perdre-t'hi. La idea és molt bona, però evidentment cansa i confon. Hi ha fragments molt originals, com el del protagonista quan s'adona que l'home que segueix descriu trajecte en forma de lletres o quan el protagonista coneix un personatge que es diu Paul Auster, igual que un dels seus noms, igual que el nom de l'autor.

A part d'aquests jocs de paraules i d'idees, la novel·la no m'ha aportat gran cosa. La traducció al català per part de Joan Sellent Arús deu ser una de les traduccions al català més dolentes que existeixen. Recordo haver llegit paraules que m'han fet mal als ulls de debò. Llàstima que no me les apuntés. Ara em fa pal buscar-les, m'hauria de llegir una altra vegada la novel·la. En tot cas, però, això no és culpa de l'Auster.

Em sembla molt que no continuaré llegint aquesta Trilogia perquè em fa molta mandra. N'esperava molt més, d'aques autor. Crec que ara acabaré de llegir els contes d'en Joaquim Ruyra, ja que em queda poquet per acabar Marines i Boscatges.

Records de joventut

2007-02-04T00:55:00.000+01:00

Sóc de l'Empordà, collons. Sóc de l'Empordà i estic terriblement tocat per la tramuntana. I qui no entengui això és que no ha trepitjat mai aquestes terres d'alts i baixos, de mar i muntanya, de clarobscurs, de penombres humides, salades. Sóc de l'Empordà i m'és esfereïdor llevar-me un dia i no veure l'Albera i la Costa Brava a l'horitzó.

M'és un càstig veure alts edificis allà on miri, sentir constantment el soroll estrepitós del trànsit, de les botzines dels conductors impacients, inspirar l'aire nauseabund exhalat pels vehicles fugissers, sentir parlotejar quatre borratxos al carrer a les tres de la matinada d'un dimecres qualsevol, llevar-me amb el trànsit enfadat de les vuit del matí.

De Barcelona, de la gran ciutat, n'esperava una altra cosa. No és culpa de la ciutat ni, potser, de la gent que hi he trobat. No m'hi he mogut gaire, és cert: excepte el primer any, durant el qual vaig sortir moltíssim de festa els dijous a la nit, com un bon estudiant de primer any que se'n va a viure sense els pares a la ciutat, el que he fet ha estat concentrar-me tant com he pogut en la universitat, estudiant moltíssim, lluitant contra la dificultat que he trobat cursant aquesta carrera, contra la gran depressió que vaig patir el tercer any (i alguna recaiguda posterior, tot i que no tant bèstia com aquella, ni molt menys) i contra els problemes de la son, bàsicament.

Durant aquests sis anys que fa que visc a Barcelona, he estat en dos pisos. Els dos primers anys, és a dir, el temps que em va costar treure'm el primer curs (el que la UPC anomena la fase selectiva, és a dir, la fase que serveix per treure del mapa els estudiants que no valen per fer la carrera), vaig viure en un pis de Sarrià amb tres nois que no coneixia de res. Els vaig buscar per Internet, com aquell qui diu, ja que cap dels meus amics "íntims" (en aquella època encara confiava en això de l'amistat) tenia intenció d'anar a Barcelona. Només algun company d'institut, amb qui creia que no hi tenia prou confiança, hi anava a estudiar, a Barcelona. Però jo vaig pensar que el millor seria conèixer gent nova i crear-me una nova vida, deixant enrere la vida del poble. ERROR! Tant de bo no ho hagués fet. El que vaig trobar van ser tres miserables amb qui no m'hi vaig sentir gens a gust. Eren de Girona. Amb el temps he anat veient els errors que vaig cometre. És cert que vaig anar a Barcelona amb uns aires pujats, pensant que em menjaria el món, i això costa de dissimular. Segurament em vaig fer malveure comportant-me com qui realment no sóc. Per això intento desculpabilitzar aquelles persones que em varen fer mal en aquell moment. El primer any vaig deixar per un temps la universitat i tot perquè em vaig espantar veient el difícil que se'm feia viure en aquell pis i anar a la universitat sense conèixer ningú i amb un temari que no sabia ni com agafar. Sortia i m'emborratxava amb aquells companys d'institut del poble amb qui no vaig voler compartir pis perquè havia pensat que el millor era començar una nova vida amb gent nova, i perdia els matins dormint i les nits pensant en el passat, en la xicota que m'havia deixat, en els amics del poble que cada vegada em feien menys cas. De la família amb prou feines no en volia saber res.

El segon any vaig dedicar cos i ànima a passar la fase selectiva. Era com una prova de foc, com un repte. I la vaig passar. Ho vaig acabar aprovant tot pels pèls, però ho vaig fer. Al final, els del pis em van acabar agafant empatia i tot, era com el seu petit deixeble que, mig marginat, ja no deia res i feia la feina, ja no era el nen mimat que estava tot el dia amb pijama per casa i que feia bromes que no entenien. Al juny, però, vaig fer agafar tots els meus trastos i vaig fotre el dos. Ho tenia tot planejat. Des de feia temps. Aquesta era la meva revenja. Deixar-los sense la meva paga de 150 euros mensuals de cop, sense previ avís. Una putada, certament, perquè aquell estiu ja no vaig pagar-los, evidentment, ni un duro per aquell pis que, tot s'ha de dir, estava en una zona privilegiada. Va ser un acte de covardia i traïdoria que dóna a entendre el grau de ràbia que sentia cap a aquelles persones. Vaig ser desmesurat a l'hora de portar a terme la fi d'aquella etapa, però no podia tornar enrere. Per telèfon em van dir que les coses no es feien d'aquella manera, i jo vaig dir que ho sentia i que fins una altra. A dos d'aquells els he vist un cop pel carrer i ens vam saludar cordialment, i ja està. Fins i tot un d'ells em va convidar que vingués al pis a visitar-los. Evidentment no ho vaig fer.

Tot això ho vaig fer perquè un amic del poble me'n va presentar un altre que em va caure molt bé, i amb qui encara visc actualment: l'E., el matemàtic que em va inspirar el primer post d'aquest blog. Aquest en coneixia un altre del poble, amb qui havia conviscut un any en una residència, així que tots tres vam anar a viure en un pis de les Corts. Quin canvi de vida! Allò sí que era autonomia... Ara bé, la pega va ser aquest darrer company: un nano que es passava fumant marihuana tot el dia, no rentava ni un plat, fotia unes pallisses de discursos sobre qualsevol tema que li vingués a la ment, ja prou recargolada com perquè per postres anés fumat. No me'n podia desfer de cap manera. Jo, llavors, em vaig passar triant massa assignatures de cop i em vaig autoobligar a aprovar-ho tot, però era impossible perquè no donava l'abast, i no obstant m'obsessionava aprovar-ho tot. Aquest estrés juntament amb les calades insistents del porro que em va oferir un dia aquest nano em van provocar una mort espiritual, que dic jo, és a dir un atac d'ansietat ben agut que em va fer pensar que em moria. Que em moria de debò. Fins i tot van trucar una ambulància. Em recargolava pel terra escanyat per les fortíssimes palpitacions que sentia pel cos, pel cap, pels braços. Vaig venir blanc de cop. Sentia un fred absolut. Després d'allò em vaig espantar molt i vaig reemprendre una altra vegada la psicoteràpia. No sé per què vaig començar a sentir pànic quan bevia alcohol i quan la gent m'observava atentament. No podia llegir en públic i encara ara em causa un terrible malestar que he de superar algun dia perquè tinc assignatures que requereixen de presentació oral de treballs i projectes. Vaig abandonar aquell quadrimestre i el següent em vaig agafar només dues assignatures com si estigués convalescent. Aquell nano, per sort, va marxar perquè com que no va anar gairebé ni un dia a classe no va passar la fase selectiva de la carrera que feia, Canals, Ports i Camins, considerada per molts la carrera més difícil de totes. Així que l'any següent va venir a viure aquell amic meu que m'havia presentat l'E, que d'alguna manera em ajudar a canviar de pis. Ja hi érem tots. Des de llavors hi ha hagut molta estabilitat al pis, hi hem fet festes com cal, hi hagut bon rotllo i m'hi he sentit força bé.

Ara bé, tot això que he explicat ha anat paral·lelament a la meva vida universitària. També he conegut gent (nois, bàsicament, degut que només hi ha un 10% de noies que facin informàtica) amb qui he compartit bons moments, però no vull enganyar a ningú: estudiar una carrera tècnica que no t'acabi d'emplenar és un martiri, i més si l'ambient del que et rodeges està carregat de freaks que et passen la mà per la cara pel que fa a coeficient intel·lectual, que necessiten moltes menys hores d'estudi per obtenir fins i tot millors resultats que els teus i que s'ho passen bé en aquest ambient que jo trobo gris i inacabable.

I veus com amb els anys la teva alegria juvenil es tenyeix de responsabilitat estressant, d'amargor. Els dijous a la nit ja no surts per buscar joves universitàries calentes, sinó que lluites per adormir-te aviat per així l'endemà llevar-te aviat per acabar de pulir una pràctica.

Però l'Empordà segueix allà mateix, no s'ha mogut. És el meu balneari on curar-me de tots els mals de Barcelona, de totes les ferides. Perquè jo sóc molt sensible, suposo que queda pal·lès.

De vegades penso que m'agradaria viure en temps de Josep Pla, del Pla jove. Anar al cafè amb ell i els seus contertulians de l'Ateneu. Viure aquella Barcelona de principis de segle, d'abans de l'arribada de la immigració provinent del sud. Viure la vida que relata al Quadern Gris. I és que sóc molt avorrit, jo.

El soldat i les bessones del tren

2007-02-01T19:30:00.000+01:00

Avui, al tren, m’he trobat una noia molt bonica que treballa amb mi els estius. Està tan bona! Portava una minifaldilla texana amb malles negres a sota i un jersei molt bonic que li quedava molt bé. La negra cabellera li deixava entreveure la seva cara bufona. Quan s’ha girat, m’ha fet una cara com preguntant-se si era jo o no. Ja m’ha passat amb una altra noia que m’he trobat al metro aquest mateix matí: Ets... tu?, que m’ha preguntat. És clar que sóc jo! Hehe. En fi. La noia del tren de seguida ha vist que sí, que era jo, perquè li he fet que sí amb el cap i hem somrigut. Però jo no estava segur de si era ella o la seva germana bessona. Per això li he preguntat: ets la Maite? I ella deu haver pensat: És clar que sóc la Maite, qui vols que sigui, si no? Però és que collons, són clavades! I sempre és el mateix, sempre li he de preguntar si és ella. Suposo que si la veiés més sovint no em passaria. La veritat és que m’ha anat bé que fos ella, perquè és l’única de les dues germanes amb qui hi havia parlat prou com per saludar-la un dia qualsevol al tren. Amb l’altra només hi havia parlat un dia i tot perquè la vaig saludar pensant que era la seva germana, la Maite, és clar. I és que no he dubtat ni un moment en anar-la a saludar, sense tenir gens de vergonya de cometre l’“error” de confondre-la amb la seva germana: és que estava tan bona que m’he alegrat d’haver treballat amb ella.

Per cert, venia de visitar el psicoanalista. Feia un mes que no el veia. M’ha entristit molt tornar a la seva consulta. Però hi havia d’anar. M’he aïllat massa últimament. He dedicat tots els meus esforços i tota la meva il•lusió a intentar aprovar els exàmens. Ara, havent-los aprovats tots, sóc com un soldat en tornant de la guerra, sense cap objectiu, sense esma.

Blogorrhea

2007-01-29T11:12:00.000+01:00

Avui és un d'aquells dies freds i assolellats que detesto. Desitjaria una bona tempesta, un ruixat que m'esvaís les idees, que em fes trempera, que m'electritzés el cos. Sortir a fora em provoca nàusees, m'espanta. No perquè sigui agorofòbic, sinó perquè em fa una mandra colossal. Dia de vacances en pijama. Esperant saber les notes que han de sortir d'un moment a l'altre. Tinc una blogorrhea espantosa.

Multa per llençar la T10 abans d'hora

2007-01-28T16:10:00.000+01:00

Ahir vaig fer riure, durant una bona estona, una colla de "revisors de metro" que em van aturar a l'estació de Sants per comprovar que havia picat el T10 a l'estació origen. Era l'últim viatge d'una T10 que vaig estar a punt de llençar a les escombraries, però alguna cosa em va dir que no ho fes. Quants cops no es llencen les T10 esgotades abans d'arribar a l'estació destí? Així que la vaig llençar a Sants, només de baixar del metro. De manera que, quan un de la "patrulla" em va demanar la T10, jo li vaig dir, molt nerviós, que estava dins d'aquella paperera (assenyalant-la amb el braç, excitat). Vaig córrer cap a la paperera i vaig introduir-hi la mà dreta, a la recerca de la T10 esgotada. Però de T10 n'hi havia dues. Vaig deduir que era la que estava una mica més amunt, penjant d'un plàstic de no sé què, perquè la hi acabava de tirar i l'altra de sota semblava que hi portava més temps, allà abandonada. Mai m'havia imaginat introduint una mà en una paperera d'una estació de metro sota la vigilància d'una autoritat qualsevol. Quina situació més còmica! El meu company de pis encara riu (ell també venia amb mi a agafar el tren a Sants). L'home em va preguntar d'on venia. Li ho vaig dir i, després de passar la T10 per una màquina que portava a la mà, va assentir amb el cap i em va deixar marxar. Vaig passar pel costat dels seus companys de feina que es recargolaven de riure per sota el nas i es feien gestos de complicitat entre ells i jo vaig marxar d'aquella estació més content que un gíngol, després de salvar una més que probable multa de 20 euros, una multa que hauria estat tant injusta com còmica.

Moraleja: no llençar el bitllet de metro ni, en general, de cap servei, fins al cap d'una estona que hagi finalitzat.

(Per cert, té, moraleja, alguna traducció al català digna de ser considerada? Jo diria que no...)

El retorn a la vida casolana

2007-01-27T19:50:00.000+01:00

Acabats els exàmens del primer quadrimestre, comencen, com cada febrer, unes vacances curtes, fredes i avorrides. Són aquells dies d'hivern d'estar per casa, d'anar a esquiar un dia i tornar ràpid cap a casa, a recer de la tramuntana ferotge. De les postes de sol de postal de l'Empordà. Del tedi de sortir de casa i, per tant, de tornar al món de la lectura i el freakisme. Prou de programació per uns dies. Reemprenc, doncs, aquest Trajecte final que, com el camí d'Ítaca, s'allarga indefinidament, sense esperar-ne grans riqueses.

Imatge extreta de Bits i ovelles a l'Empordà

L'estètica i l'amic de Guirilandia

2007-01-18T02:57:00.000+01:00

Acabo d'apagar la tele. Fa una estona, no em pregunteu per què, després de mirar els gols de la Copa del Rei, he fet zapping i he parat a Tele5. Hi feien TNT, aquell programa que ajuda persones que no se senten bé amb el seu cos a canviar-se'l via cirurgia estètica. Ha sortit una astrofísica que se sentia marginada al treball ja que vestia molt diferent de com ho fan els seus companys a l'oficina, ja que treballa en una empresa, segons ella, "pija", on la gent es mira molt la manera de vestir. Ella, fins ara, vestia amb robes velles, gastades, amples, "horteres", molt tapada, estil anys vuitanta (deia alguna companya seva entrevistada). Doncs bé, li han inflat una mica els llavis, li han fet neteja de cutis i depilació de celles, ha anat a una bona perruqueria i li han posat un elegant vestit que li marcava els bonics pits que sempre amagava darrere les tel·les velles que portava sempre. Una transformació que ha deixat bocabadats els seus companys d'oficina, la seva mare i el seu xicot, aquests dos últims al plató, amb ella i una presentadora que no parava de destacar la importància d'aquest canvi, com si fos una salvació per a aquesta astrofísica, que ha confessat que tot això ho ha fet per "callar boques", per ràbia, se suposa, per revenja, per orgull.

Un tema de discussió mig en broma mig en sèrio que mantinc amb algun amic és el de la silicona: jo els dic que les presentadores o models que surten a la tele, i les dones en general, m'agraden naturals, sense operacions. Penso: si estan operades, són unes tramposes, ens enganyen. Ells se me'n riuen: els és igual que estiguin operades, la qüestió és que estiguin bones. Avui, aquest debat l'he tingut amb mi mateix arran d'aquest programa i he arribat a aquesta conclusió: fer-se l'estètica (o com es digui), operar-se per millorar l'aspecte físic, no és bo ni dolent. Una cosa és que a mi no m'agradin les dones operades, però si una persona està tan deprimida per un suposat defecte físic, estètic (una interpretació tan personal que és inqüestionable) que només operant-se seria feliç, endavant! Que s'operi. Ara bé, fer-ne un espectacle com ho fa Tele5 amb aquest tipus de programes ho trobo una mala influència per a una societat cada vegada més superficial.

Fa temps vaig discutir amb una amiga hippie si vestir bé era important o no. Ella em deia que no, és clar, que l'important és l'interior de les persones. Que procurar vestir bé, estar a la moda, per assemblar-se als altres, és un gest que demostra una superficialitat absoluta, una total falta de personalitat. Jo li responia que tenia raó, però que també era veritat que no podem canviar la societat, i que, per tant, ens hi hem d'adaptar per encaixar-hi. Que, per tant, val la pena arreglar-se, cuidar-se, per ser feliç, ja que l'única manera de ser feliç és encaixant en algun lloc, és a dir, en algun lloc d'aquesta societat -una societat, l'occidental, que és superficial, capitalista, competitiva...

Canviant de tema, l'amic de Guirilàndia m'ha dedicat tot un post per a mi solet! Flipo, tio!, com diria ell mateix. La veritat és que és un post molt currat.

De totes maneres, li ho he posat fàcil: jo acabava d'escriure un post amb prou matèria racista (segons ell i la majoria de la gent "liberal" i "progre" d'aquest país) com perquè em pogués titllar de "angry", "incomprehensible" (sí, sóc el del mail: te'l vaig escriure perquè el teu blog no deixa insertar comentaris), "solipsistic" (paraula que he hagut de buscar a la wikipedia: gràcies per enriquir-me, és l'únic que pretenc, lluny de buscar polèmiques gratuïtes, de debò, encara que sembli el contrari), de tenir "ill-begotten axioms", de ser, en definitiva, "illogic".

He de confessar que estic una mica dolgut, havent llegit el seu post. Sobretot perquè em vol reduir a un element més del cercle d'amics d'ERC, segons ell fexistoide, totalitarista, unilateral. Amb ERC no m'hi fico, jo els seguiré votant perquè són els únics que proposen un model d'independència de Catalunya. Una altra cosa és que dins del partit hi hagi elements molt negatius per Catalunya. Estarà tothom d'acord amb mi que no hi ha partit que se'n salvi, d'aquest hàndicap.

Amic de Guirilandia, ciutadà d'una Barcelona cada vegada més espanyolitzada: la llengua catalana és una llengua en perill d'extinció. D'això no hi ha dubte: vas a qualsevol establiment a Barcelona i, fàcilment, un 80% de les vegades, t'atenen en castellà, i si se t'acut adreçar-t'hi en català, una bona part dels venedors et posaran una cara com si fossis un extraterrestre (cosa impensable si el venedor se li adreça en català i el client li contesta en castellà o francès: el venedor catalanoparlant li intentarà vendre el producte en l'idioma del client: la pela és la pela: així ens va). És possible que m'entenguis: si parles en anglès també et posaran cara estranya en molts llocs (i de fet, crec que el títol del teu blog és prou significatiu: deu ser un gest com de ràbia, de revenja, d'orgull cap als venedors espanyols que, algun cop, et deuen haver mirat amb cara de voler dir: mira aquest guiri, aviam si aprèn l'idioma d'una vegada). Però aquest és un altre tema: tu estàs en un país estranger on l'anglès NO és idioma oficial. El català, en canvi, és més que oficial: és l'idioma, t'agradi o no, PROPI de Catalunya. I tu tens una xicota que té com a llengua materna o paterna el català? Jo no sóc un guerriller que mataria tots els castellano-parlants ni que aniria a una guerra civil per aconseguir la independència d'una terra que no em donaria res a canvi, no. Ni molt menys. Però veure com gent de fora que s'ha instal·lat a Catalunya que no s'interessa gens per la llengua (no dic que tu no t'hi interessis, no parlo de tu) i que insinuïn que la promoció i defensa de la llengua catalana és un acte antiespanyol i, per tant, una imposició des del més arrelat i profund sentiment catalanista i xenòfob, is making my brain reel (ara sí que parlo de tu).

Però, ei, no tinc res contra la teva persona, tot al contrari: m'encanta el teu blog, per bé que no hagi pogut estar-me de criticar-te la teva aferrissada postura contra aquesta suposada xenofòbia catalanista. Aprenc anglès llegint-te, un idioma que intento millorar amb el temps, i tot llegint històries força entretingudes. No com la gent que llegeix aquest avorrit blog que, tens tota la raó, pateix d'una cada vegada més preocupant blogorrhea. Una abraçada (amb punyal).

Hiperhidratació

2007-01-16T09:10:00.000+01:00

Heu jugat mai al duro sense alcohol, sinó amb aigua? Sí home, el joc aquell del got i el duro que ha de picar a la taula i entrar dins el got (o el vas, com diuen a Barcelona). Un dia que em tocava conduir (gairebé sempre em toca conduir, perquè els meus examics són uns alcohòlics i ningú vol agafar el cotxe, i, si l'agafen, beuen igualment) vam jugar al duro i, mentre els altres ho feien amb alcohol, jo ho feia amb aigua. Vaig començar a sentir-me malament després d'uns quants gots. Anava sovint al lavabo. Estava especialment picat amb un d'ells. Jo, com que no sóc gaire bo jugant-hi (el joc més estúpid dels que es fan i es desfan), em tocava beure sovint. Però vaig saber dir prou. Tenia mal de cap i tot. Tenia ganes de suar, així que vaig començar a fer exercici per mirar de suar una mica. Al final, quan ells va estar cansats de jugar, vam sortir i la cosa va acabar aquí.

Però la setmana passada una dona de Califòrnia, que pel que es veu tampoc no havia sentit a parlar de l'hiperhidratació, va beure com mai ho havia fet a la seva vida, en un perillós concurs ideat per una ràdio-emissora que prometia una Wii (la videoconsola de moda) al guanyador: Hold Your Wee for a Wii (aguanta el pipí per una Wii). Sí, sí: els participants no podien anar al lavabo. I bé, la pobra dona va començar a sentir-se malament, va anar a casa i va morir. Tot per guanyar una Wii per als seus tres fills. És una història realment trista que m'ha commocionat quan me l'ha explicada avui la meva mare (que escolta sempre la ràdio i se n'assabenta de tot plegat). He començat a investigar de què anava tot plegat i m'he trobat amb què altra gent havia mort degut al consum excessiu d'aigua en poc temps: adolescents després d'una nit d'èxtasi, corredors maratonians, novells obligats a beure (bullying una altra vegada!)...

He estat l'última hora pensant: podria haver-me passat a mi, aquella nit que jugàvem al duro? Sens dubte, ara que conec aquest perill, no hi tornaré a jugar.

[Interessant post de Centpeus sobre l'escalfament global i l'estupidesa americana i dels humans en general]

Racisme, alcohol i l'anglosaxó anticatalanista

2007-01-15T16:38:00.000+01:00

Hi ha diversos graus de racisme, d'intolerància. I crec que la gent s'obstina a classificar tots aquests graus en un de sol. L'altre dia hi pensava: si a mi no m'agrada anar amb gitanos ni moros, però tampoc els vull cap mal, sóc racista? Jo no els vull pas cap mal, però no m'agradaria pas de barrejar-m'hi. Clar, dir això, o tan sols insinuar-ho públicament, em pot comportar molts problemes, i seriosos. Però en el fons, no sóc racista. A més, no vol dir que acabi casant-me amb una musulmana, tot podria ser. Però el fet és aquest: ara per ara, a Catalunya, són una classe marginal i, com totes les classes marginals d'arreu, de totes les èpoques, són potencialment més perilloses que les altres classes de la societat. Afirmar això és racisme?

Un altre pensament que em va venir ahir a la nit: una cosa és embriagar-se esporàdicament i una altra de ben diferent és fer-ho, sistemàticament, el cap de setmana. Jo conec massa gent que ho fa sistemàticament els caps de setmana. I m'imaginava preguntant-los: Sou feliços emborratxant-vos cada cap de setmana? I ells em contestaven: I tu, ho ets, sense emborratxar-te cada cap de setmana? I jo no sabia què contestar!

Hi ha un anglosaxó a Barcelona que no entén que els gossos no entenguin el català. Aquest anglosaxó odia els catalanistes i no ho acabo d'entendre, perquè, segons ell, està casat amb una catalana.

No vull ser feliç

2007-01-13T02:30:00.000+01:00

No vull ser feliç perquè si ho fos, ja no seria infeliç, que és el que vull ser. Té algun sentit, aquesta frase? És redundant i prou? Senzillament estic espès? Sens dubte que hauré de fer un repàs als apunts de lògica de primer curs. Sí: estic espès. Els exàmens no m'estan anant gaire bé. Rendeixo molt poc perquè em poso molt nerviós i NO obro la ment. Em costa molt abstraure'm (parlant sobre problemes lògico-matemàtics, no sobre perdre la concentració, cosa que no em costa gens). De vegades penso que sóc més curt que els altres (una bona colla dels quals són bastant bons en informàtica i ho serien en qualsevol altra enginyeria), però tinc comprovat que no és això: tinc una capa que embolcalla la part del cervell responsable dels raonaments lògics que es forma quan pateixo estrés (i que per tant és culpable que no pugui abstraure'm) i que es fon quan deixo de tenir-lo (és a dir, que quan no tinc estrés sóc capaç de rendir moltíssim més que quan en tinc), cosa, malauradament, ja habitual en la meva vida universitària. El meu psicoanalista diu que deixar la carrera no és la solució perquè el problema no és la carrera, sinó la necessitat que tinc de controlar-ho tot, al 100% (o sigui, que si no controlo el 100%, llavors penso que ja no val la pena fer l'esforç d'intentar-ho). El fet d'estudiar una enginyeria especialment creativa i bastant abstracta en una facultat psicoanal no hi ajuda gaire. Però segons el psicoanalista, aquesta mateixa interpretació la faig habitualment, per norma. Diu que es repeteix un patró interpretatiu en la meva ment: precisament aquest, el de la perfecció. El de l'ordre. El del tot o res.

Però jo segueixo volent ser infeliç, per poder seguir queixant-me en aquest blog que s'està convertint més en un diari personal que en res més. No és conya: en el fons, si hipotèticament arribés a ser feliç, em trontollaria tot, em suarien les mans, ploraria de nervis. Si sóc infeliç, ja res pot anar pitjor i per tant estic tranquil.

La jaqueta màgica

2007-01-05T07:51:00.000+01:00

El meu AMIC invisible (no el meu blocaire invisible, és clar: aquest és de carn i ossos, ho sé, perquè és el meu germà) em va regalar una jaqueta màgica. Màgica perquè ara tothom em mira d'una altra manera. Les noies em miren diferent. Em tenen més respecte!

Si una cosa tinc és que sóc estalviador. Faig durar la roba fins que ja no la puc portar més de tan gastada que queda. Per tant, quan em compro roba (la solc comprar de cop, és a dir, en un dia em compro la roba pels següents dos o tres anys), em canvio la pell com ho fan les serps.

Per què ens mirem la gent que va més ben vestida amb més respecte? El mateix passa amb la gent més bonica. Siguin noies o nois, si són eixerits, ens els mirem amb més bons ulls que no els lletjos. Per què?

El pitjor Cap d'Any de la Història Mundial

2007-01-01T16:48:00.000+01:00

Aquest és un escrit molt personal que probablement només m'interessa a mi. És un escrit sobre les relacions que s'han anat entreteixint en la meva vida. És un escrit difícil, amarg.

Hi ha gent que canvia de parella. Hi ha gent que canvia de país. Hi ha gent que canvia de feina. Jo... canvio de colla d'amics. Avui ho he vist claríssim. He abandonat la casa de Platja d'Aro amb la llagrimeta a punt de saltar, conduint ràpidament, conscient de deixar enrere una gent que, excepte el que em pensava que era el meu millor amic, no m'han aportat res de bo. Ells han perdut un amic, jo cap, pensava mentre conduia. És una llàstima que en P., el que em pensava que era el meu millor amic, hagi evolucionat cap a aquella espècie tan simple d'animal ebri de dissabte nit, pagès que espera tota la setmana el dissabte a la nit per treure's les penes amb l'alcohol. Aquella espècie d'animals estancats que, malgrat estar en la bella vintena, s'han quedat en la broma d'escolar, consistent a riure's dels altres gratuïtament (per exemple, insistint una i altra vegada en la desgràcia d'algun amic amb un cognom còmic, arribant a amargar-lo), de fer un bullying que no puc suportar (no puc suportar que me'l facin ni veure com el fan). Són animals immadurs que m'avorreixen i sempre ho han fet.

Les persones, quan estan soles, tenen bon cor, però quan s'ajunten s'endimonien. D'això no en tinc cap dubte.

El bullying és la pitjor cosa que li pot passar a un pallasso depressiu. La meva desgràcia és que tinc un pallasso depressiu dins meu. Un pallasso que fa bromes i es riu dels altres però que no suporta que es riguin d'ell. Que d'on ve el meu enuig, contradictori segons aquesta darrera frase? Doncs en el grau de mala llet i el companyerime a l'hora de fer les bromes. M'explico: jo no puc estar sense picar-me ni riure'm de la gent que m'envolta, però no ho faig pas amb mala llet. No em fico amb cap cosa de l'altre que el pugui tocar considerablement, si és una persona que m'importa, és clar. Vull dir si és un amic, que d'això es tracta: és del que estic parlant, de bullying dins una colla d'amics. Així doncs, no vaig amb mala llet. I a més, no m'ajudo dels altres per riure'm dels altres, és a dir, no busco que tothom es rigui d'un amic meu gràcies a una meva broma (bé, sí que ho busco en el moment de fer la broma, però si veig que aquella persona ha quedat tocada i que els altres continuen rient, tallo en sec aquella situació).

Bé, em costa molt escriure tot això. Hi veig alguna contradicció entre línies. No tot és blanc o negre. No sóc un sant. Les relacions humanes no són matemàtiques. No es pot jutjar el bullying verbal, l'irònic, el de les bromes doloroses. Però crec que el que sí existeix és la solidaritat, el companyerisme, coses que em costen trobar en gent de la meva edat. El meu company de pis és el noi més solidari i bon company que existeix sobre la capa de la terra. Però no forma part de la meva colla amb la qual surto habitualment. Ell surt amb una altra colla de gent immadura, de la mateixa espècie que el que em pensava que era el meu millor amic. Avui m'he desenganyat. La gent que val la pena està dispersa entre la vulgar. També tinc una amiga que val molt la pena, però se'm fa difícil estar amb ella: un cop va estar enamorada de mi, tot i que això sembla que ja està paït. En definitiva, la gent que val la pena NO està tota allà mateix. S'ha d'anar descobrint entre la mediocritat regnant. Per això canvio de colles. Per descobrir-ne d'altra que em faci sentir millor. I, no em vull enganyar, per deixar enrere la que em fa sentir pitjor. Tornaré a visitar el meu picoanalista: em mirarà fixament als ulls i em dirà que no es pot abandonar el que et fa sentir malament, sinó que s'ha d'afrontar. I hi estic molt d'acord. Però és que jo no abandono una gent que em fa sentir només malament, sinó que és una gent que no m'aporta res de bo. Ergo l'abandono i miro de buscar-ne una altra. Però continuo anant al psicoanalista, per la qual cosa no estic tranquil i alguna cosa em bull dins meu.

Segurament és el pitjor Cap d'Any de la Història Mundial.

La societat no està preparada per sentir el que jo penso

2006-12-30T21:35:00.000+01:00

Abans, quan escrivia el post sobre la pena de mort i el meu extremisme, m'he recordat d'un post de l'entrellumaire Ibàñez en el que parlava dels seus èxits i els seus errors. Admetre els teus defectes en el teu blog és convertir el teu blog en el teu diari personal. A mi, em relaxa. De fet, crec que l'ideal és escriure un blog anònim on hi puguis escriure amb tota la llibertat del món, sense por a quedar malament amb ningú. Vomitar el que et molesta, el que t'escou dins l'estómac, i fer-ho sense repressió de cap mena, tal i com ho faries en el teu diari personal. Però saber que allò que escrius ho llegeix algú, algun desconegut que et pot aportar una idea, un consell (un consell lliure d'interessos i passions). Tot això, és clar, fent-ho sense donar noms reals ni pistes massa evidents sobre la teva identitat (és aquí on has de jugar amb les metàfores, les marrades, les comparacions, ... , les figures retòriques, vaja).

Algú pot pensar que es tracta de por, de timidesa... No, en aquest cas no. Opinar sobre aspectes tan perillosos com la política, la pena de mort, el racisme, els homosexuals i altres col·lectius vulnerables, etc. als quatre vents gràcies a aquesta potent eina que és Internet no és ser valent, sinó ignorant. La societat és massa perillosa per opinar sobre aquests temes lliurement. La societat no està preparada per sentir el que jo penso.

Un bon resum del que ha passat avui (l'Efecte Jauss)

Saddam Hussein i la pena de mort

2006-12-30T18:01:00.000+01:00

Des de sempre he estat en contra de la pena de mort. I trobo que és molt bonic que la gent estigui en contra de la pena de mort. Estar a favor de la pena de mort queda retrògrad: és políticament incorrecte. Però la vida no és tan senzilla, ni bonica, ni políticament correcte.

No vull dir que estigui a favor de la pena de mort (no m'atreveixo a afirmar-ho), però si algú matés algú de la meva família, o algun amic meu, desitjaria que l'executessin.

Avui han penjat Saddam Hussein a la forca. Me n'alegro, tot i que no ha matat cap familiar ni amic meus. Ha comès crims contra la humanitat, de neteja ètnica, i crec que és un bon cop d'efecte que es difongui que ha estat executat. Que és poc elegant? D'acord. Que és poc democràtic? D'acord. Que sóc un retrògrad? D'acord. Però quan un cas és tan evident, no és irracional estar a favor de la pena de mort. No puc dir el mateix del paràgraf anterior, perquè sempre es podria cometre un error i matar un innocent. Però la mà dura contra un criminal de guerra d'aquestes característiques em deixa satisfet.

Decididament, sóc retrògrad i franquista. Quin fàstic em faig!

Entranquimatzinat

2006-12-27T20:19:00.000+01:00

Estic emmetzinat. Tinc el cervell glaçat per l'efecte fred del tranquimazín. Anit necessitava prendre-me'l. Estava molt nerviós. Els exàmens. El desfassament dels horaris de dormir. Tot plegat. Tot avui he tingut ressaca. La gent em parlava i jo assentia amb el cap, sense acabar d'entendre'ls.

El meu sobrenom és tranquimazín i en aquest blog encara no n'havia parlat. El tranquimazín és el nom comercial espanyol que es va donar a l'alprazolam, un fàrmac de ràpid efecte de la classe de les benzodiazepines usat per a tractar desordres d'ansietat i depressió. La veritat és que vaig posar-me aquest nom molt a la fresca, sense pensar-m'hi gaire. Ara, fins que no tanqui aquest blog, hauré d'arrossegar aquest nom. Podria haver-me posat alprazolam, que n'és el nom genèric. Als altres països del món en diuen diferent. Ja vaig pensar que tranquimazín era molt hispà. En fi, és possible que tanqui aquest blog i n'obri un altre. Només per aquest detall: el meu sobrenom.

Continuaria escrivint sobre la meva addicció a aquest fàrmac però la seva ressaca no em deixa. Val més que tanqui això... gjasdogjiosdkjgaskvjo`jafomèw jit0jqu0tweqeaokls

Vilaweb i el victimisme

2006-12-27T14:56:00.000+01:00

No havia parlat mai de Vilaweb. Ho faig ara: Vilaweb és el diari electrònic del victimisme dels Països Catalans. Del Victimisme perquè destaca, per davant d'altres notícies més importants, els atacs continus a la llengua i als Països Catalans, remarcant, constantment, la maldat del Partit Popular i fent-lo, pràcticament sempre, objectiu de les seves crítiques. Dels Països Catalans perquè, tot i ser mantingut des del País Valencià, es refereix indistintament a la llengua catalana i a la valenciana com una de sola. És descaradament d'esquerres i republicà. No sé si és el diari oficial d'ERC, però hi posaria la mà al foc. Avui, com cada dia, hi accedeixo i la segona notícia destacada que em trobo (amb foto inclosa del màrtir Èric Bertran) és aquesta:

Joan Puig i Víctor Alexandre veuen irregularitats en l'elecció del Català de l'Any Es queixen que l'organització va ocultar el nom d'Èric Bertran.

És una presa de pèl. No és seriós. Ja vaig parlar de l'Èric Bertran en un post anterior i no tinc ganes de tornar-ne a parlar (m'avergonyeix ésser català, em provoca nàusees ser d'un país que fa heroi un marrec capescalfat).

Ara bé, per fastigós, el diari electrònic de CiU: l'E-notícies. I és que hi ha tota una xarxa de convergents a la catosfera que em mareja. El seu victimisme arran de les últimes eleccions al Parlament supera amb escreix el de Vilaweb.

Santa Claus, Chanel, Laetitia Casta i l'onanista

2006-12-24T22:23:00.000+01:00

Avui m'he avorrit moltíssim. Ahir vaig sortir de festa amb uns amics i he arribat a casa que ja clarejava. M'he llevat molt tard i no he sortit de casa. He navegat moltes hores per Internet, mirant blogs i pàgines personals de desconeguts, que és, al capdevall, el que fa la majoria de gent que conec quan es connecta a Internet (a part dels freaks de la meva facultat que no paren de visitar fòrums de jocs de rol).

I això que buscava fotos de models disfressades de Santa Claus per enviar un mail de Bon Nadal als meus amics que m'he trobat amb la imatge d'un anunci protagonitzat per una preciositat que em va enamorar al seu moment: Estella Warren a l'anunci de Chanel nº 5:

De totes maneres, la model que més m'ha arribat a enamorar és la deessa francesa Laetitia Casta. Crec que mai he deixat d'estar enamorat d'aquest miracle de la natura:

Per mi, el Nadal és una època d'onanisme. D'onanisme sota la manta. D'escalfament de motors per quan vingui la primavera. Arribats en aquest punt, seria bo formular-se la següent pregunta: Es pot ser onanista i elegant a la vegada? O és elegant l'onanista que ho amaga? Amb el que podem posar-nos d'acord, però, és que és molt poc elegant el que, de ser onanista, en fa un gran sarau. Per tant, val més fer com els estruços: onanismar-se i amagar el cap sota terra.

El gust amarg del turrons i el cava i de la vida en general

2006-12-23T01:00:00.000+01:00

Acabades les classes del primer quadrimestre (el de tardor), ara arriba l'hora de la veritat: l'hora de preparar els maleïts exàmens finals de principis de gener. És el meu sisè any a la UPC i és el sisè Nadal consecutiu que no tinc festes com Déu mana. Per què? Perquè els exàmens els tinc la setmana del 8 al 12 de gener, tots allà apilonats. Quina merda! N'estic fart. Per què estudiar aquesta carrera que em costa tant si acabaré programant en Java o C vuit hores al dia i cobrant amb prou feines 900 euros mensuals? Per què no vaig triar, després de la selectivitat, una carrera més fàcil? O una facultat més fàcil? La meva facultat és de les poques d'Espanya, per no dir l'única, que no té segona convocatòria! Per això m'he endarrerit tant en la carrera! Si suspens la primera convocatòria, tornes a pagar i tornes a fer el curs sencer, en aquest cas quadrimestral (tots ho són). No vull fer pena, però sí que em vull justificar: em trauré una carrera de cinc anys amb vuit o nou. Que la mitjana d'anys amb els quals els estudiants de la FIB es treuren el títol sigui d'uns set i mig em tranquil·litza una mica. I és que estic segur que si hagués anat a una altra facultat, amb les recuperacions de juliol i setembre ja seria enginyer. Quina merda!

De totes maneres, jo era de lletres. Em vaig canviar a ciències perquè les lletres em van decebre, alhora que les ciències, en aquella època de l'institut, em començaven a agradar (com qui no vol la cosa, em vaig començar a interessar per l'astronomia, la física, les matemàtiques, l'informàtica, etc.). Així que, posats a triar una carrera de futur, doncs vaig triar l'Enginyeria en Informàtica. Però què t'ensenyen allà? Doncs coses interessants. Però a l'hora de crear programes, és fàcil tornar-se boig perquè funcionin correctament en ordinadors que sembla que et vulguin fer la punyeta. Acabes pensant que són els teus enemics.

Doncs bé, des del primer any que estic en aquesta maleïda Facultat d'Informàtica de la UPC tinc un mal humor permanent molt intens i profund. No acabo de ser jo mateix. És com si esperés acabar la carrera per sentir-me lliure i feliç. Però, a poc a poc, vaig entreveient que la vida laboral no serà, precisament, el paradís. Aquest mal humor subconscient em fa pensar coses absurdes. Per posar un exemple: renego dels meus coneguts que fan carreres que jo considero més fàcils que la meva. I després penso: Burro, en compts de renegar d'aquesta gent, per què no vas triar una carrera més fàcil, com Arquitectura, Fisioteràpia, Dret, Economia, Filosofia, Filologia catalana (la meva vocació), Humanitats, Història, Periodisme, Psicologia, Sociologia, Traducció i Interpretació, Empresarials, ........... (i no parlem de Magisteri: és risible que es digui carrera. Carrera? Diguem-ho clar: és un curset de tres anys per fer de monitor de lleure! Que tinc amics que ho han estudiat i és per riure-se'n del que fan! I acaben cobrant més que els enginyers i vivint molt millor! És just, això? Potser sí, que és just que cobrin tant bé i que tinguins tantes vacances. El que és injust és que la resta de treballadors no visquin tant bé!).

Bé, ja m'he desfogat. Moltes gràcies, marina, pel teu post de Blocaire Invisible.

Blocaire invisible: Bon Nadal, Piccolina

2006-12-22T12:44:00.000+01:00

No em fa cap vergonya reconèixe-ho. Avui he tingut un bon despertar. Ahir la nit no va anar tal i com esperava! quins collons!!!!! Reconec que m'afalaga el seu interès i potser si que, alguna nit, potser empesa per la solítud o per un mal moment, he estirat massa de l'amistat que ara tenim i s'ha pensat el que no és. Ara amb el solet de primavera ho veig molt clar. Sè que sona monòton i no és per això que he estudiat tant anys. Fa molt temps que no faig vacances. sona una mica cursi, ja ho se, però avui quan estava al terrat fent al meva petita dosi de sol primaveral, ha sonat aquesta canço i he tornat a pensar en ell!! NO VULL ESTAR TRISTA! Déu meu! que diferents que es veuen les coses l'endemà al matí!! Sé que sempre vaig a parar al mateix. jo no sabia que aquestes coses funcionaven aixi!! Són aquelles sensacions que ja tens més que amagades i que, de cop, plof! les dones som idiotes! Perque no ho estic de trista, desil•lusionada sí, però trista no. I m'agradaria trencar, fer coses noves, sortir més por ahi, anar més pels bars (des d'un punt de vista social - no alcocholic!), però no se com fer-ho! Quan surto per aqui tot es diferent, la gent és sempre la mateix i els lloc més o menys també. La nit no prometia gens. Esperaré una trucada, una pista, un indici... alguna cosa que em mantigui viva la brillantor que ara porto als ulls. Tic emocionada!! i en canvi estic aqui pensant en ell i tot el que podríem fer junts! Però d'aqui ja no passo. A fora se senten claxons. Després de tot el que havia passat pensava que aquest cop seria diferent. El que passa és que tothom té mals moments. No tinc res que explicar. A partir d'ara ja podre fer birgaries. Doncs tot plegat va començar com un signe inequívoc de pedentaria. Què en penseu voslatres, que hi enteneu més que jo, si, de cop i volta, a aquell noi de la colla que coneixes de tota la vida i que sempre havies considerat poc interessant... què passaria si un dia, de cop i volta, li comences a trobar un puntet? La meva vida està a l'expectativa. Només falta que jo fiqui l'ull en alguna cosa, persona, il•lusió. el món gira al teu voltant i res del que hi passi a fora pot entorbir aquell moment teu de felicitat gairebé absoluta. Aqui l’important sóc jo. voilà toma!!! Em sento sola, em sento petita, em sento insignificant i invisible en un món ple de gent feliç, de gent que comparteix i de gent que no veu que necessito una pista, un indici i una senyal. aixi que cada dia veig més clar el que fare. Algú em podria explicar perquè tinc tanta imaginació? Per què no pot avançar més ràpid la cosa!? no puc canviar de rumb els pensament. És que no sé perque m'hi capfico tant si tu ja t'ho imaginaves que la cosa acabaria anant cap aqui!!!. ostres tu! Com és la natura, com avança tot plegat, quanta vida que hi ha al món. em sap greu però ho haig de fer! no us podeu imaginar les vegades que he tingut jo aquests pensament, aquestes paraules! Jo plego, em divorcio d'aquest món!!! Sí, ja sé que no es pot fer, [...] Quines coses té la vida!! [...] no et deixa indiferent. que fer quan veus que la vida no evoluciona? T’espanta, et supera, et decep [...] l'immensitat de món [...] no m'agrada aquest món. [...] pobre Piccolina [...]. Algú en sap algo més i m'ho pot explicar? Però els anys han anat passant. Crec que a vegades subestimo massa les persones. Ara mateix, sincerament i des del fons de la meva ànima, [...]Tornaria a Milà i aniria a la meva estimada Via della Spiga. i perquè tinc ganes de riure, i ric!!! les drogues no són bones, no? Veig que encara em tocarà una temporadeta més en aquest putu poble i aquest cony de gent! [...]l'última cosa que necessites són 168 hores sense res a fer. 168 hores per pensar massa, per compadir-me massa, per sentir-me massa sola. [...]coses de la vida [...]Sí, hi ha alguns dies que estic deprimida. Però el setembre ja ha arribat. Merda! [...] fins on és capaç d'arribar l'estupidesa humana. Així que benvingut setembre. Hi hagut èpoques millors i pitjors però el cap de la qüestió sempre ha estat el mateix. [...] a la vida, sovint, més val deixar-se anar. Pero no ho faig, perque se que després em llevaria de molt mal humor. wala! que fort! que fort! que fort! m'he quedat al•lucinada, frepada, bocabadada, flipada.... I la veritat, és que estic acollonida. [...] gràcies a la primitiva [...] l’ambient em va portar a dir “ va piccolina, prova-ho, que potser t’agrada”. un dels meus plaers més grans és cantar. I tonta de mi, ha volgut anar una mica més enllà, [...] Tinc ganes que la meva vida sigui la catedral del mar. I començar, començar de nou. Suposo que sí, suposo que això és la felicitat. La tensió d’estar en un lloc on tot és nou, on no coneixes a ningú i on et dóna la sensació que tothom t’observa. Nova vida, nous reptes. Tinc ganes de tenir uns patins de línia, fer esport, gaudir de la vista, del relax del mar, de les aigües que piquen a les roques, del sol que es pon... De ser qui sóc, ser d’on sóc i estar on estic. I d'aquesta manera m'ha desaparegut aquell sentiment tan lleig i que tan m'espanta. És una jugada rodona, rodona.... A la vida tot és qüestió de prioritats. NOMÈS SÓC JO LA QUE HO VEU!?!?! No sé... em sembla que m’estic fent masses il•lusions.... M’he llevat amb una sensació molt alterada. M'he quedat perplexa. Sort, però, que no tothom és igual. avui em ve de gust escriure que no tinc res per escriure! Ai... em sento tan incompresa en aquesta casa!!!! tot el meu poquet glamour... se`n ha anat a norris!!!! si, si, si..... a norris.... Estic nerviosa, però ja m’estan bé aquests nervis, perquè fet i fet, vol dir que alguna cosa es mou. definitivament els miracles existeixen.

La noia del metro

2006-12-21T12:25:00.000+01:00

Una noia esvelta, molt alta, d'un rostre angelical, molt ben vestida i maquillada. Tot el vagó mirant-la de reüll. Fins i tot les altres noies se la miraven de reüll, amb curiositat. I és que això ja ho tenen, les noies: quan veuen una noia atractiva, reconeixen sense vergonya que s'han sentit atretes per aquella bellesa, i fins l'adoren, en alguns casos.

Woody Allen i els psiquiatres

2006-12-19T19:10:00.000+01:00

Les pel·lícules de Woody Allen em deixen un sabor amarg. Ni m'apassionen ni em deixen indiferent. Però em deixen en estat d'inspiració durant uns dies. L'efecte de les seves pel·lícules se'm va desprenent de la ment a mesura que em vaig contaminant amb d'altres productes cinefiloides de poca importància.

Abans d'ahir vaig veure Todo lo demás. Una pel·lícula força entretinguda, amb un actor prou conegut per haver interpretat l'adolescent calent i desgraciat de American Pie i una actriu que vaig descobrir amb Prozac Nation. Tots dos interpreten personatges molt semblants, respectivament, als personatges que interpreten a les pel·lícules de les quals parlava. Així doncs, tenim un noi insegur i una noia maniaco-depressiva que s'enamoren. I, pel mig, un brillant, com sempre, Woody Allen que fa de contrapunt a tot plegat. Tot i això, en conjunt la pel·lícula no em convenç. Se'm va fer una mica llarga.

Però, com passa en les pel·lícules de Woody Allen, tot i que no siguin obres mestres, en treus frases molt bones i que et fan reflexionar. Així, no para d'ironitzar sobre el fet que el jove insegur continuï assistint a un psiquiatre. I no ho fa dins la pel·lícula, actuant, sinó darrere les càmeres, dirigint escenes com la del jove que, estirat al sofà d'esquenes al doctor expressant els seus dubtes existencials, es desespera adonant-se que el doctor no opina sobre què pensa de tot plegat, sinó que li llança més preguntes. No sé si Woody Allen ha anat mai a un psiquiatre, però el cas és que l'escena és molt real. Preguntes i més preguntes. Mai respostes.

Els conductors de Barcelona

2006-12-18T18:08:00.000+01:00

Ja fa dies que em jugo la vida travessant la Diagonal. En quatre dies he vist ja tres cotxes saltant-se semàfors en vermells; aquells semàfors que estan en carrers que desemboquen a la Diagonal. Alguns dels cotxes allà parats, esperant impacientment que el semàfor canviï de color, avancen a poc a poc uns metres i, si pel carril pel qual s'han d'incorporar no ve cap cotxe, arranquen i s'hi incorporen. Tot i que avui he arribat a veure un cotxe que sortia de la Diagonal per un carrer cap a la dreta, saltant-se descaradament un semàfor en vermell per entre els vianants que creuaven el pas de zebra. Per tant, aquest fenomen ja fa temps que es produeix, i no deixarà de fer-ho si no es prenen mesures dràstiques. Com pot ser que al segle XXI i en una ciutat com Barcelona això no sigui notícia? Com pot ser que amb els avenços tecnològics que s'han fet el darrer segle cap ens públic no controli aquests casos, fent fotografies a aquests vehicles, i els retiri el carnet automàticament? Qui en té la culpa, d'aquest passotisme? Tant gastar enllumenat nadalenc dins els pobles i ciutats d'arreu en aquestes dates, no seria millor invertir-ho en seguretat vial dins les pròpies ciutats? He de dir que jo no sóc de Barcelona, i que enlloc com en aquesta ciutat he vist tantes imprudències per part de conductors eixelebrats. Després es parla de Barcelona com una de les millors ciutats del Món. No sé com seran les altres, doncs.

Qüestió d'elegància

2006-12-17T10:40:00.000+01:00

Ja fa temps que, a la universitat, quedo per estudiar amb un noi de l'Hospitalet de Llobregat. No hi faig pas gaire vida, a la universitat. Sóc dels que hi va a estudiar i prou. No hi busco res. Senzillament miro d'anar amb gent que em pugui ajudar a les assignatures de projecte. I molta fent fa com jo. Primera, perquè la majoria de gent que s'hi mou són freaks que tot el dia se'l passarien parlant d'informàtica, i segona, perquè trobar-hi un grup mixt, amb més d'una noia o dues, és molt difícil (i les que hi ha, són cregudes o avorrides). Doncs bé, vaig amb aquest noi andalús que viu amb la seva família a l'Hospitalet. Aquest noi dubto que mai llegeixi aquest post, tenint en compte que amb prou feines parla correctament el català, tot i haver nascut aquí i haver viscut tota la seva vida a l'Hospitalet. "Es que no lo necesito hablar", diu. Com tants d'altres que habiten les rodalies de Barcelona, no el necessiten parlar. I, quan arriben a casa i engeguen el televisor, descarten automàticament els canals TV3 i K33, perquè el català és avorrit. Prefereixen veure en Buenafuente, Aquí no hay quien viva, Gran Hermano... I així s'ha anat formant una cultura espanyola dins de Catalunya, de la gent que veu aquests programes espanyols.

Aquest company és amic del personatge mediàtic que més impacte està causant actualment a Tele5. Es tracte del putero, xenòfob, masclista i escatològic Dani Rubio, que va entrar a Gran Hermano com un Don Nadie i que n'ha sortit com un rei. "Es el puto amo", em diu en M. mentre mirem les seves malifetes a la casa de Gran Hermano a través de YouTube. "Es el puto amo", insisteix en M., amb els ulls vidriosos d'emoció, de veure el seu amic a la petita pantalla, renegant, insultant, posant-se tangues al cap i amb la pajarita impecable sempre. Jo em pregunto què hi faig amb gent així, amb gent que té idolatrat un personatge d'aquesta talla, d'aquesta mediocritat. Que, tot i saber estar davant les càmeres, tot i ser prou intel·ligent per rebatre les crítiques fàcils de la Mercedes Milá i dels seus companys de programa, demostra una absoluta falta d'elegància. I és que, massa sovint, em trobo amb gent intel·ligent que peca de falta d'elegància, per mi un defecte molt important. Valoro molt l'elegància de les persones. No sé què interpreta la gent quan llegeix la paraula elegància. Potser pensa en balls de saló, en James Bond, en Isabel Preysler fent l'anunci de Ferrero Rocher... Bé, és més que això: és una manera d'estar davant de la vida en general. Aquest meu company de classe és capaç d'estornudar amb una força molt estrident en qualsevol situació, de mocar-se igualment d'una manera exagerada, d'escupir saliva passant pel costat de gent que se'l queda mirant amb un fàstic comprensible. Jo me'n ric, li dic que no cal que ho faci, per no dir-li directament que és fastigós i que em fa quedar malament a mi també. Però ell ho continua fent. Sembla estrany, algú tan intel·ligent i bona persona. Però és clar, és de l'Hospitalet. Perquè no ens enganyem: la fama no és gratuïta. La fama hom se la guanya. I que consti que, tot plegat, no deixa de ser entranyable.

Per què has plegat? Sisplau, continua!

Què hi fas a Blocat?

Em faria gràcia que em contestessis! ;-)

El meu psiquiatre i els somnis

2006-12-16T15:55:00.000+01:00

Fa temps vaig tenir un somni que em va fer despertar terriblement content: havia acudit, com cada setmana, a casa del meu psicoanalista. No recordo exactament per què (potser plovia a bots i barrals, potser havia passat alguna cosa al servei de transport públic de la ciutat, ...), em va convidar a quedar-me a dinar a casa seva, amb la seva família. Mentre ell anava fent el dinar, jo seia en una cadira de la cuina, parlant de nimieses. No cal dir que per mi era una situació completament nova i insòlita: l'home sense-opinió, l'home que, segurament, més sap sobre mi, a qui li confesso gairebé tot el que penso, l'home que seu davant meu amb una mirada fixa i sense cap mena d'expressió al rostre, per bé que somriu quan troba "curiós" un pensament meu que sap que em perjudica en alguna situació social o personal, ..., allà al meu costat, pelant la ceba i la tomata, parlant-me d'altres qüestions, més qüotidianes i banals. Quin alleugeriment! Quina passada! Al cap d'una estona, arriba la seva dona, ben guapa i esvelta. Presentacions. Somriures cordials. Dinem. I tampoc ho recordo massa bé, però crec que acabem passant-nos-ho bé i tot, ell m'acaba confessant els seus problemes personals. A la tarda anem a fer un cafè en algun bar, i ens anem fent amics. Em desperto.

D'aquest somni, ja en fa temps. Aquesta setmana, però, he tornat a somniar amb ell. Aquest cop, però, la situació era ben diferent. Com que fa dies que no acueixo a la cita setmanal, em sento culpable, i en el somni me'l trobo pel carrer i no sé què dir-li. Ell em convida amablement a reemprendre la teràpia, així que hi torno. Però a la teràpia jo li confesso que em sento estafat, que em cobra massa per aquest servei, que no serveix per res i que n'estic fart, que canviaré de psiquiatre. Recordo l'expressió que se li dibuixa al seu rostre, que és la que fa a la vida real quan vol que no es parli més d'un afer. S'aixeca i m'obre la porta de l'habitació. Diu que no em vol cobrar aquesta sessió: amb cara de pocs amics, m'acompanya fins a les escales de l'entrada: plou i tots dos ens mullem. Llavors, em deixa anar: "Tota la gent com tu acabeu fent el mateix. Em feu perdre el temps i els diners. La gent com tu, els sudaques, els moros." Com en el primer somni, sento un alleugeriment bastant gran. No sé per què. Pensava que em sentiria terriblement abatut, però no. Em sento més tranquil. Fet i debatut, no el veuré mai més. Per què m'he de sentir abatut? A més, al final s'ha delatat: és un "avida dollars" i un racista. Girar full i canviar de psiquiatre. O viure sense teràpia. Podré fer-ho? Em desperto.

Aquest darrer somni em va deixar pensatiu tot el matí de dimarts. Suposo que tornaré a trucar al doctor. Al cap i a la fi, només és un somni.

Per somniar, que no falti

Bullying

2006-12-11T13:51:00.000+01:00

Avui al matí havia quedat amb l'E. del pis per agafar el tren de Barcelona. Avui he sortit més aviat que de costum, ja que feia estona que estava despert (des de les sis, concretament). Allà a l'estació m'he trobat un home acompanyant el seu fill a agafar el mateix tren. Aquell home havia entrenat el meu primer equip de futbol base, quan jo tenia uns 7 anys. Un gran tio. No hi entenia res de futbol, però feia un gran esforç perquè la mainada, com jo, ens ho passéssim pipa fent el que més ens agradava. De fet, és un personatge força conegut al poble, molt graciós, molt amic de la mainada (com li agrada a aquest home aquest mot, "mainada"), molt passional també. Un tros de pa. En canvi, no puc dir el mateix del seu fill. El seu fill em va fer bullying diverses vegades, afegint-se sempre a uns altres que em volien mal. Mai sabré per què, però tinc una teoria: era més bo que ells i els feia molt enveja. Cosa del futbol. El bullying no només es produeix a les escoles. Jo patia bullying al futbol i en feia a l'escola (o sigui que, de pena, poca). De totes maneres, he de puntualitzar-ho: jo feia el bullying sol, mai acompanyant-me de ningú. En canvi, quan el patia, era jo sol contra dos o més. Però bé, no és excusa. No sóc un sant. Ni ho vull ser.

El cas és que aquest nano es va portar molt malament amb mi. Em va fer mal (o me’l va voler fer, cosa que em causa el mateix mal). En canvi, del seu pare en tinc un bon record. Ara bé, mai m’havia trobat en aquesta situació: trobar-los tots dos a l’hora, en una situació social que et mig obliga a saludar. I així ho he fet. Bé, no: ha estat el pare que de seguida m’ha vingut a trobar. El fill, com sempre, m’ha mirat amb aquells ulls endimoniats (el fill li ha sortit agitanat, ja que ell es va casar amb una gitana) . Jo he tornat la salutació per respecte al seu pare. Si només hagués trobat al noi aquest, òbviament tots dos hauríem passat l’un de l’altre. Bé, no sé ben bé on vull anar a parar amb aquest post, senzillament volia donar constància d’aquesta trobada, que m’ha fet adonar que la dita de tal palo tal astilla ha quedat obsoleta.

Feia temps que no sentia una contradicció tan forta dins meu, tot saludant un pare i un fill, la bondat i la maldat, vistos pels meus ulls dins un mateix ens.

Podreixa't allà on siguis

Els hippies de les JERC

2006-12-09T13:47:00.000+01:00

Jo, votant permanent d'ERC fins que no hi hagi cap altre partit independentista que tingui possibilitats d'obtenir algun escó al Parlament, m'avergonyeixo de votar aquest partit quan veig a les notícies de TV3 els quatre gats de les JERC donant, com sempre, la nota a l'Arc de Triomf amb quatre pancartes i fumant petes. Per què, per què solen ser sempre hippies els integrants d'aquesta formació? Per què els d'esquerra solen anar sempre tan mal vestits, esperrucats, bruts? És que no es pot ser independentista i normal alhora (No t'enfadis, Mireia, no va per tu)? Per què, d'aquest capescalfat (com era jo mateix, quan tenia la seva edat) que es diu Èric Bertran (aquell noi que se'l va detenir a casa seva -d'una forma injusta i molt barroera, d'aquí ve tot l'enrenou- per haver enviat, sota la màscara de l'Exèrcit del Fènix, emails amenaçadors a diverses empreses que no etiquetaven els seus productes en català), n'han fet un heroi (gairebé l'han santificat)? Ésser d'esquerres i catalanistes implica ésser hippie? Alternatiu? No es pot ser pijo i votar ERC? No es pot votar ERC i parlar en castellà amb amics teus que se sentin espanyols? Ens hem de sentir malament per parlar castellà amb gent d'aquí? On hem arribat?

Una altra cosa que em preguntava tornant cap a casa: Si Catalunya s'independitzés, el castellà seguiria sent llengua oficial al Principat? Suposo que és una pregunta bastant estúpida...

Ronaldinho una altra vegada

2006-12-09T06:41:00.000+01:00

Ronaldinho Gaúcho llegeix aquest blog. Que com ho sé? Doncs perquè fa 3 dies servidor escrivia això, i avui al matí llegeixo això altre. Casualitat? Huh!

L'amistat en època d'eleccions i terrorisme

2006-12-08T03:27:00.000+01:00

El dia 11 de març de 2004, com qualsevol altre dia, vaig anar a la facultat i vaig seure davant d'un dels ordinadors del laboratori de càlcul. Quan vaig obrir Vilaweb, com cada dia, vaig quedar bocabadat i ho vaig comentar amb en J., que era davant meu. No podia ser veritat. I el nombre de víctimes era, tot just, d'unes vint, no pas més. Al cap d'una estona va apujar-se a quaranta. Allò era terrible. Els mitjans de comunicació del PP van començar a escampar que aquell acte terrorista havia estat perpetrat per ETA.

A finals del 2003 hi havia hagut eleccions al Parlament de Catalunya. Durant aquella època, vaig descobrir el perill al qual t'exposes en opinar sobre política. Recordo estar menjant en una taula amb quatre companys de la facultat i parlant sobre ERC. Jo defensava que Catalunya fos independent, que el català fos l'única llengua oficial, etc. En aquella època era molt radical. Ara ho veig amb perspectiva i reconec que vaig ser un pèl groller davant d'aquells companys. Ells s'anaven enfurismant ja que tots eren castellano-parlants (la qual cosa dóna bastant mèrit a la meva sinceritat) i votants de PSC o CiU (que també té collons). Però la gota que va fer vessar el vas va ser que els vaig anomenar "castellans". "Entenc que penseu així perquè sou castellans i casa vostra parleu en castellà, per la qual cosa aquesta discussió no té cap sentit". La noia que tenia davant gairebé em tira el plat de patates a sobre. "NO som castellans, som tant o més catalans que tu". No em van deixar acabar de justificar el meu error: els volia dir que no els havia volgut dir "castellans", sinó "castellano-parlants". Tant va ser: vam canviar de tema. Des de llavors, ja no m'han mirat igual. I és una pena, perquè érem força amics.

En T., un dels que estava en aquella taula a finals de 2003, també estava a la sala d'ordinadors l'11 de març de 2004, fent una pràctica amb J. Em va passar pel costat i, amb el gest més endiablada que li recordo, va i em va deixa anar: "Què, estaràs content, no? Mira què han fet els amics del teu estimat Carod...".

Després d'aquell episodi no hem tornat a parlar de política mai més. Potser, per part d'ell, alguna referència al meu catalanisme ha fet, ja fos en passar per davant d'algun edifici amb alguna bandera espanyola o en les recents eleccions al Parlament de Catalunya. Però jo mai li vaig retreure que s'equivoqués. Quina cara devia posar quan va descobrir que aquells atemptants havien estat obra d'Al-Qaeda... Jo, com tants catalans i bascos, me'n vaig alegrar, que no haguessin estat ETA (dins el dol obvi i compartit per les víctimes innocents d'aquell i qualsevol acte terrorista), tot i que aquesta no és la qüestió d'aquest escrit. És prou evident que he escrit aquests records per desfogar-me, per treure'm una mala espina que tinc clavada des d'allò. Com pot ser que un company que tant adorava em fes allò? Tant mal li vaig fer jo com perquè me la tornés d'aquella manera?

Companys d'anonimat

Ronaldinho, per què?

2006-12-06T22:01:00.000+01:00

Per què a Ronaldinho no se li havia acudit abans de xutar una falta per sota la barrera, si ja ho havien fet tants altres jugadors abans que ell? Per què Ronaldinho cobra tant per fer el que fa? Per què Ronaldinho és l'ídol de tants catalans, si amb prou feines entén el català i no mostra cap tipus d'interès per la cultura catalana? Per què Ronaldinho està esent mitificat per la premsa esportiva, havent-hi jugadors més efectius que ell al Barça mateix? Per què? Per què? Per què?...

Toni Ibàñez i el seu Oracle Imminent

2006-12-05T19:19:00.000+01:00

Ahir al vespre vaig assistir a la presentació, si així se’n pot dir, del llibre del blocaire per excel·lència: el senyor Antoni Ibàñez. Bé, el llibre no és exclusiu d’ell: el va escriure a quatre mans amb una tal Emma Piqué, amb qui no es coneixia, i ho van fer mitjançant el correu electrònic, blogs i Messenger: una obra realment original, per bé que no l’he adquirida, encara. Potser perquè aquest cap de setmana ja m’he gastat molts diners. Ella, la Piqué, no ha pogut venir perquè han dit que acaba de tenir una criatura.

Vaig arribar massa d’hora, ja que no sabia ben bé què fer mentre la Catalònia s’emplenava. Quan vaig veure que l’acte es faria al fons del pis de dalt, vaig pensar que es tractava d’una broma: no hi cabrà pas tothom, vaig pensar. De fet, ja vaig trobar estrany que, a un quart i cinc de vuit, no hi hagués gairebé ningú. A més, hi havia molt poques cadires! De seguida vaig entendre per què: els que hi vam assistir es poden comptar amb els dits de quatre o cinc mans! No m’ho hagués pensat mai, amb la fama que té aquest lletraferit, almenys en l’àmbit bloguer català. Jo és un blog que visito gairebé cada dia, després de Vilaweb i el de la facultat. I, pels comentaris, puc entreveure que hi ha molta gent que llegeix els posts (alguns més bons que altres) d’aquest... personatge. I és que és això: tot un personatge. Avui ha quedat palès.

L’acte ha començat amb la presentació del llibre per un element de Bromera, l’editorial que li publica el llibre. L’home parlava en un accent valencià que m’ha entusiasmat: i és que sempre que escolto parlar valencià quedo embadalit: m’encanta com sóna! Ara, anant-me’n per les branques: Crec que sóc dels pocs catalanistes que entén que els valencians no es vulguin sentir catalans. Els PAÏSOS CATALANS NO EXISTEIXEN! Nosaltres catalans, ells valencians, i els que queden, balears. Espero que algun dia, ERC deixi de potenciar el concepte de PAÏSOS CATALANS. Intentar mantenir un Imperi anacrònic és REBAIXAR-SE com ho fan els espanyolistes amb Catalunya. (Tot i això, continuaré votant ERC, i crec que per una bona colla d’anys). Tot i que no ho acabo de tenir massa clar. El cas és que tothom té dret a sentir-se d’on vulgui (que cursi m’està quedant... val més que ho deixi córrer).

Tot seguit, després de la presentació d’aquest simpàtic valencià (avui he descobert que la Vall d’Albaida és una comarca del País Valencià; ho dic perquè l’obra va guanyar el premi de literatura eròtica que duu aquest nom), la pantalla improvisada allà davant (amb una columna pel mig que tapava la vista a alguns presents) ha pres el relleu del protagonisme: l’entrellumaire ha publicat, in situ, el post que ja duia preparat de casa, tal com feia dies que avisava que faria. Un post llarguíssim que ha llegit amb el seu accent lleidetà (que també em fa bastanta gràcia) del seu propi blog (el teclat i el ratolí a les seves mans). Crec que ha llegit alguns paràgrafs d’una manera pedant, pronunciant amb un to de veu més fort (m’ha recordat els discursos sensasionalistes de Dalí) del normal algunes paraules, per donar èmfasi a algun significat ocult que, segurament, només ell sap. El post l’he robat excessivament llarg, a voltes feixuc. Alguns assistents bufaven. Algú fins i tot ha marxat (ho he trobat una falta de respecte vers l’autor, tot i que és respectable). Quan ha acabat, ha aparegut el personatge de la Mireia Galindo, un altre personatge molt conegut de la catosfera. Però no a la sala, físicament, sinó al xat de Gmail, des d’on l’Ibàñez intentava posar emoció a un acte que, sense dubte, corria el perill d’acabar en una de les presentacions més absurdes i vergonyoses de tota la història de les llibreries mundials. Per sort, algun assistent ha ajudat al pobre Ibàñez, que estic segur que ho ha passat malament més d’una vegada: això sí, té uns collons com un toro. Jo no m’atreviria mai a presentar una meva obra literària xatejant amb un/a anònim/a que no té res a veure amb l’obra en qüestió, passant olímpicament dels assistents REALS de l’acte. Crec que he arribat a sentir una mica de vergonya... aliena, es diu?

Portàvem ja més d’una hora que es veia la gent una mica cansada, fins i tot l’Ibàñez, oh rei absolut. He de dir que sembla campetxano i enrotllat, en favor seu, i sobretot m’ha agradat molt que, al final de l’acte, ha admès que ha pogut avorrir a més d’una persona, però que el que ell pretenia era fer una mena de performance del naixement de la seva obra, és a dir, utilitzant la tecnologia, el blog, l’email i el xat. Al final, s’ha tancat una mica un cercle que semblava més una línia feixuga i inacabable. També ha fet comentaris interessants, ja cap al final, sobre la soledat a la qual ens exponem quan estem a Internet (i a la lectura, cosa que m’ha dibuixat un somriure als llavis a mi i a una assistent, he vist), tot i que algun entusiaste assistent li replicava que és la mateixa soledat que obtenim quan estem fent QUALSEVOL cosa. Realment, aquest assistent era l’únic que donava una mica de vida a la cosa. Perquè, sens dubte, el tema de les calcetes de la Mireia Galindo ha estat lamentable.

Cap a les nou i deu, el propietari del local ens ha avisat que ja feia uns minuts que havien tancat el local, i jo he aprofitat el moment de desconcert per fotre el camp. Crec que, si no ho he fet abans, ha estat per timidesa. I si ho he fet, també ha estat per timidesa. Conclusió: sóc un tímid introvertit. Crec que hi havia més gent com jo, en aquella sala: gent que hi havia assistit sola, gairebé com amagant-ho... on vas? A la presentació d’el llibre d’un desconegut? Au va... no he trobat ningú que m’hi acompanyés. I és per això que hi he anat amb una mica de recança, capcot. És millor anar-hi acompanyat, a aquestes trobades semianònimes, perquè en els moments de brindar amb la copa tens algú amb qui parlar i evitar aquelles situacions per mi insuportables: I bé, qui ets tu? Tal. I tu? Qual. Silenci. I doncs, què et sembla la cosa? Bé. I tu? Bé. Silenci. Conclusió: sóc tímid.

Durant l’acte (diguem-ho acte, a partir d’ara, perquè no té res de presentació) he reflexionat sobre diverses coses, algunes de les quals ja he exposat línies amunt. M’ha agradat molt l’experiència. De fet, felicito des d’aquest humil blog (que no deixa de ser un dietari anònim, íntim i personal) a l’Ibàñez, malgrat tots els defectes que pugui tenir, per haver emprès aquesta interessant iniciativa, sense pretensions ni de fer propaganda del seu blog, ni d’obtenir més visites cap al meu, ni de fer la gara-gara perquè sí. Sobre el seu llibre: primer acabaré de llegir el que tinc pendent i després ja veurem si me’l compro o si me’l baixo per la mula aquesta que tantes satisfaccions em proporciona.

També he de dir que hi he anat una mica per xafarderia, suposo que com altres: no només per esbrinar si la Mireia Galindo i Ell eren la mateixa persona (que ha quedat gairebé demostrat que no, que no ho són), sinó també per conèixer blocaires que visito també (llista cada vegada més nombrosa). Però suposo que molts dels presents han volgut guardar l’anonimat, com un servidor, perquè només un parell de noies s’han delatat. Sobre la Mireia Galindo: crec que és un home darrere d’un personatge femení. L’espontani del públic que parlava més ha fet una bona reflexió: ha dit que prefereix no haver conegut en persona aquesta Mireia Galindo sinó quedar-se amb el personatge, perquè diu que aquest hagués perdut tot l’encant. O no ha fet més que confirmar el missatge del propi Ibàñez? De totes maneres, m’ensumo que la Mireia és un amic de l’Ibàñez que no fa sinó que fer-li propaganda (quina millor propaganda que un personatge infantiloide que no para de cometre errors ortogràfics de primària insultant-lo amb arguments pobríssims). A més, li ha anat de perles per a fer aquesta performance. Perquè, sense la Mireia Galindo, de què s’hagués parlat durant dues hores? Fet i debatut: el morbo d’aquest acte era veure si apareixia aquest personatge, i no ha aparegut més que virtualment. I això és el que volia l’Ibàñez, tal com ha reconegut al final de l’acte: per tant, la meva conclusió és que tot estava preparat. No he llegit massa el bloc de la Mireia Galindo, però vaja, deixo a l’aire la meva sospita, que sé que no és, que diguem, gaire original.

Sortint de la llibreria he pensat que seria bonic fer amistat amb d’altres blocaires en un futur llunyà. Però de seguida he recordat que no vull sortir de l’anonimat, almenys a Internet. I és que havia de triar entre fer un blocg políticament correcte, i poder permetre’m el luxe de tenir nom i cognoms, o el de fer-ne un d’íntim i personal, per a explicar les meves misèries, fer confessions inconfessables, inexpressables fora de l’anonimat cibernàuti, tot renunciant a cap mena d’identitat, de relació extravirtual. Quin és el luxe, per tant: l’anonimat o la identitat?

Brainstorming matiner

2006-12-03T17:10:00.000+01:00

Fa una estona he tingut un/a brainstorming, degut/da suposo a la ressaca amb la qual m'he llevat. Un/a brainstorming d'aquells que passen un cop cada moltes setmanes i que tant anheles quan estàs palplantat davant d'un full en blanc (d'una pantalla en blanc, en el meu cas). Però no n'he aprofitat l'ocasió perquè he descobert que tenia 5 missatges per moderar d'aquest bloc/blog que feia molt temps esperaven un vist-i-plau. Jo em pensava que, un cop vaig començar aquest projecte de bloc/blog, havia premut la opció de NO moderar els missatges escrits per visitants d'aquesta pàgina, però el fet de canviar-me a la nova versió beta de Blogger m'ha servit per assabentar-me del fet i ràpidament m'ha vingut una alegria estúpida (tot i que sostinguda pel meu estat d'aixafament somàtic) per adonar-me que algú m'havia llegit. I no crec que sigui l'únic que s'alegra quan li escriuen un comentari, o un email. Per què aquesta alegria de sentir-nos llegits, atesos, tinguts en compte en un ciberespai gairebé anònim? I jo, que amb l'anonimat pretenia escriure una mena de dietari en xarxa sense importar-me gaire la gent que em llegís, només per desfogar-me, guardant totes les entrades en forma de posts, de bloc/g... O potser m'enganyava a mi mateix i el que volia era veure què en pensa la gent sobre les meves fòbies i reflexions, esperant ésser llegit i comentat?

Ahir va ser un dia una mica dur. Tenia partit de futbol i l'àrbitre no es va presentar. Jo, que vaig arribar tard, a la mitja part, perquè m'havia adormit (horari de dormir desfassat), travessant el camp amb la bossa a l'esquena, amb la gent de l'altre equip dient-me de tot perquè es pensaven que era l'àrbitre que arribava tard. Total: el partit no es va jugar i ha quedat pendent. Amb en P. i en S. vam anar a fer birres i futbolins. Després vaig tornar a casa a estudiar una horeta i afaitar-me, perquè al vespre teníem sopar per celebrar l'aniversari d'en P. (24 anys, a mi em falta poc, també, per fer-los). Feia bastantes setmanes que no sortia de festa. Com a mínim, un parell de mesos. I és que des de Cap d'Any gairebé no he sortit. Dotze vegades, potser, en tot un any. Per mi, és molt poc. I és que no he trobat un ambient que m'agradés per sortir. No he trobat la gent. Des de secundària, vaig començar a anar amb un grup de nois més aviat timidots i tranquils (jo mai he pertangut a un grup de xulos, de líders, de lligons). D'amigues, per tant, poques. Només les xicotes, que deixaven de ser amigues un cop deixaven de ser xicotes. I això, tots els del grup. Per tant, ha acabat sent un grup de nois cercant noies un dissabte a la nit. La cosa més trista que es pugui imaginar (i veure). Tirar la canya, guarres, putes, deu cubates, ataca, marica, zorra, vaia torta... és el pa d'aquests amics meus, dels quals n'estic ben fart i, si vaig amb ells, és perquè si no em quedaria sol al poble. L'altra opció és anar amb els del pis, però excepte un parell, els altres són el mateix: m'he follat una guarra que la xupa de puta mare, l'altre dia em vaig fotre 12 cubates, aquell va vomitar a la barra, ha ha ha, hi hi hi. I encara una altra opció: anar amb els de la facultat, tot i que hi he anat perdent el contacte: allà ara sempre vaig amb un de l'Hospitalet que amb prou feines sap parlar el català, tot i haver nascut a l'Hospitalet, i diu que amb prou feines mira TV3 perquè els seus pares no entenen el català. És amic de l'element més lamentable de Gran Hermano (la ratomàquia, que diria l'inefable Monegal, ídol dels meus companys de pis i un servidor), la qual cosa, per mi, ho diu tot. Aquest hospitalenc m'ha ajudat molt a la universitat, i el considero molt noble, però a la vegada el considero un noi lamentable, fatxa, racista i com un llibre tancat, tot i que de confiança... oi que contradictori? Com la vida mateixa? Què fas quan descobreixes que el teu millor amic és racista? Bé, tornant al tema, encara podria prescindir dels "amics" amb els que he anat els últims anys anant amb una amiga que he anat conreant aquests anys a la gran metròpoli, però que és del poble, també. Però les seves amigues no em cauen gaire bé. A més, des que em va confessar per email que jo li agradava (un dels episodies de més vergonya aliena que he patit a la vida), que la cosa ha canviat, tot i que després d'allò la cosa es va arreglar i fins i tot vaig fer un viatge amb ella i la seva amiga, que no suporto tot i que en vaig estar bojament enamorat una colla de dies. I aquest és el meu problema pel que fa a les meves amistats.

Parlant, ara, de coses d'interès general: continuen morint moros al Pròxim Orient. El que em fa més mal és que moren mores (i els fills d'aquestes) que no tenen cap culpa que els seus homes siguin fanàtics religiosos que fan la guerra contra un estat d'Israel prepotent, poblat igualment per fanàtics religiosos. I és que ahir un parlava amb un qualsevol: la religió només porta que guerres. ELIMINEM TOTES LES RELIGIONS DES D'AVUI! Estic fart de dir a tot Déu que sóc ateu, que no crec en cap mena de religió (tot i que l'altre dia li deia a l'E. del meu pis que anar al psicòleg és més o menys anar a un confessionari, que és on la gent anava abans a desfogar-se, d'alguna manera, oi?). I és que fins que no se m'aparegui cap miracle davant meu, un miracle de debò (no el miracle que va fer Juliano Belleti en marcar el gol de París), vull dir, que se m'aparegui la Verge Maria o qualsevol Déu o Deesa, repeteixo, de debò (no la Laetitia Casta), no creuré en la possibilitat d'una religió. Per mi, una religió no deixa de ser una secta. Tot i que respecto la gent que continuï professant la seva religió, sempre que no renegui de les altres, i sempre i quan aquesta religió no sotmeti les dones, com en el cas de la musulmana, a una posició inferior i vexativa. També entenc que la religió forma part de la història i que, per tant, no s'ha d'ignorar.

El cas és que els pobres continuen morint a centenars i la premsa d'Occident continua mostrant-ho en segon pla, deixant per a les portades les notícies de política, economia, esports, necrològiques (com quan mor algun ésser "estimat" per les marujas)... És indignant.

Aquesta setmana m'he indignat per diversos motius. És sabut que personatges famosos i multimilionaris com Bill Gates realitzen importants obres benèfiques, destinant una part ínfima dels seus beneficis a projectes de desenvolupament al Tercer Món. Doncs bé, l'altre dia vaig llegir que hi ha un rànquing que mesura els multimilionaris que més capital destinen a aquestes obres benèfiques, per la qual cosa sorgeix una lluita per veure qui dóna més diners i qui és més solidari, no només per prestigi (per poder dir que són els més solidaris), no, sinó, ATENCIÓ: per promocionar les seves empreses i GUANYAR ENCARA MÉS DINERS! La seva filosofia de negoci és prou transparent: la gent (o sigui tothom, clients potencials), si en comprar productes d'una empresa fiable és conscient que, a més, part de l'import de la seva compra és destinat a l'ajuda de països subdesenvolupats o a qualsevol tipus d'iniciativa solidària (amb pobres, o malalts, o el que sigui), comprarà els productes en aquella empresa amb molt més gust que no pas a una altra empresa que no sigui "solidària". És INCREÏBLE, oi?

Sobre això de la solidaritat: ja fa dies que em tormenta bastant. Jo, que sóc estudiant i que m'ajuden a pagar el pis en una ciutat especialment cara, tot i això, no em puc queixar gens. Ara bé, sóc jo el responsable que hi hagi tanta pobresa al món? Què podria fer, per canviar el món? Donar 20 euros cada setmana a alguna església? (aquí, veus, la religió resulta útil). Sóc jo i totes les persones amb un nivell de vida com el meu els responsables de tanta misèria? El que em temo és que només gent com George Bush i els seus colegues tenen el poder per canviar aquesta situació. Jo estudio una carrera tècnica, no tinc gaire idea de ciències polítiques i econòmiques, no sé gairebé com funciona aquesta logística que controla, encara que no ho voldríem així, el món. No sé com es podria fer perquè no hi hagués ningú que patís gana al món. Som tants milions de terrícoles que no sé si amb el que ens proporciona aquest planeta podríem abastar suficients aliments per evitar la gana de qualsevol persona. Aquesta és una pregunta que m'he estat fent tota la setmana. Reconec que sempre que passo pel costat d'un pobre míser que em demana almoina li giro la cara. Reconec que no donc ni cinc ni m'interesso per projectes solidaris. Sóc dels que creu que, o es fa bé, o no es fa. Sí, sóc així de cruel: o tallem el problema de l'arrel, o res. A mi no em faria res viure la meitat de bé que visc si ningú passés gana. Però això de d'anar donant diners a "alguns", mentre els altres continuen morint de gana, doncs no ho faig. Jo el que faig és pensar (això sí, mentre nens afamats moren en aquests instants de gana) si seria possible que els governs de tot el món es posessin d'acord a fer un pacte "real" per evitar la gana. És, realment, factible? Que algú m'ho expliqui, sisplau. Hi ha algun llibre que en parla, del pal: "Per què no és possible que s'acabi la pobresa"? Si algú m'ha llegit i està assabentat del tema, que em deixi un comentari, sisplau!

Un article que parlava d'una iniciativa molt interessant en la contraportada de El País de dijous passat: l'E. ho troba absurd, com tanta altra gent. Jo, en canvi, ho trobo just. El nom de les professions, com tantes altres paraules, descriminen la dona d'una manera absoluta des de temps immemorials, i tot i que no sigui gaire partidari del feminisme, sí que el respecto totalment. Per exemple, vegeu la definició de la RAE de huérfano:

Huérfano:
1. adj. Dicho de una persona de menor edad: A quien se le han muerto el padre y la madre o uno de los dos, especialmente el padre.

Increïble, oi? Curiosament, si busqueu "orfe" al Google en català, us surt la fitxa de terme del IEC:

Orfe, Òrfena

1. adj. i m. i f. Que és menor d'edat i que ha perdut el pare i la mare o algun dels dos. Una pobra òrfena. Orfe de pare i mare. Orfe de pare. Orfe de mare. Asil d'orfes.

Vull creure que és casualitat. D'altres iniciatives que recolzo estan ben ordenades en aquesta pàgina d'accepions impertinents de la RAE (gitanos, gallecs, etc., us sóna?).

Una altra notícia que m'està agradant: Pinochet ha tingut un atac de cor. S'està morint. Tot i que mai patirà com van patir les víctimes de la seva massacre. Les pel·lis americanes deixen Hitler com el personatge més cruel de la història de la humanitat. En canvi, en Pinochet...

La pregunta de la setmana

2006-11-25T23:17:00.000+01:00

Tota la setmana ha estat monòtona: de la facultat al pis, del pis a la facultat. Només dijous vaig fer una cosa diferent: vaig anar al cine amb l’E. del pis. Vam veure Scoop, l’última comèdia d’en Woody Allen. Una pel•lícula per passar l’estona, sense buscar-hi tres peus al gat. El meu amic va acabar fart de la pel•li, no sé si perquè no és massa cinèfil o sinó perquè els seus genolls li feien mal d’estar assegut. Jo ja m’entenc.

Així que he tingut bastant temps per pensar en les meves coses. He pensat en els meus amics. He pensat en les ganes que tinc de cardar amb totes les dones boniques que veig per Barcelona. He pensat en la possibilitat de començar una novel•la. He pensat en la possibilitat de deixar-ho tot i anar-me’n a l’estranger sense un duro, a buscar-me la vida.

I ara, parlant amb un company de la facultat pel Messenger, li he explicat que no tenia ganes de sortir de festa, avui a la nit. Perquè... què has de fer si el millor amic del teu millor amic és el teu pitjor enemic? És una pregunta que deixo suspesa en l’aire, en espera que algú me la pugui respondre.

De xistes, acudits i gràcies

2006-11-25T18:55:00.000+01:00

Explicar acudits sempre m’ha fet molta vergonya. De fet, m’ha produït sempre tal vergonya i confusió que no m’he atrevit a fer-ho més que en cercles íntimament reduïts, és a dir, en cercles familiars, i encara. No, no, jo no tinc fusta d’explicar acudits. La meva gràcia, si és que la tinc, és espontània, situacional. Suposo, pel que m’han dit, que tinc una certa gràcia en depèn quines situacions, com resolc els problemes, com interactuo amb els altres, amb el meu exterior. És una gràcia, doncs, no buscada, no elaborada. Em ve al cap el cop que un mal amic em va dir que es reia de mi, no amb mi. Allò em va fer mal. Ho vaig trobar injust. No sé si em va voler fer mal o em va voler alliçonar. Però.... alliçonar de què? S’alliçona fent mal? És una cosa que sempre m’he preguntat.

Ara fa una estona, el meu pare m’explicava un acudit sobre un capellà i un alcalde que es trobaven per anar de cacera. Diu que la dona de l’alcalde, en assabentar-se que una de les dues escopetes que troba en cert lloc de casa seva, li carrega amb un cartutxo de més, perquè es tracta de l’escopeta del capellà. Més tard, ve a la casa de l’alcalde un regidor i, en assabentar-se que el capellà anirà de cacera amb l’escopeta que té al davant, la carrega amb dos cartutxos de més, perquè es tracta del capellà. Ja al bosc, l’endemà, se sent un seguit de dispars. En això que l’alcalde se li acosta al capellà i, sense perdre de vista el seu voltant, li pregunta: Què, bon home, quants n’han baixat? I el capellà, sense dents, amb prou feines podent vocalitzar: No gaires, no gaires... (el rebot dels cartutxos li acaba de trencar la boca).

Clar, explicat per una persona seriosa, l’acudit no fa gràcia. Tot i que l’Eugenio, un dels grans en això d’explicar xistes, tenia un posat fosc i seriós. És complicat prendre’s l’humor seriosament: vull dir que és difícil establir uns criteris exactes sobre què o qui pot fer gràcia i què o qui no. El que està clar és que per fer gràcia l’ambient ha d’estar desinhibit. Un tant per cent molt petit de totes les coses que diràs faran gràcia, per això s’ha d’insistir. Et faràs pesat davant de molta gent, però valdrà la pena per les poques persones a les quals cauràs en gràcia. Tot això són teories que, com diria en Pla, no tenen cap pretensió.

Tinc dues colles

2006-11-19T22:05:00.000+01:00

Sóc dels privilegiats/desgraciats que tenen dues colles. És a dir, que puc triar d’anar amb uns o amb els altres quan toqui. I no és pas que n’estigui gaire content, que diguem.

Un fet inqüestionable és que si no vaig amb una colla exclusivament és perquè hi ha elements que em fan venir ganes de sortir-ne per prendre un respir. I aquests elements poden ser: integrants del grup amb els quals no m’hi porto gens bé, decepció per depèn quins gestos d’algun dels integrants, pensar que la colla no actual (és a dir, la colla amb la qual no estic en aquests moments) és millor que l’actual, etc. Normalment, tot va una mica lligat i es barregen judicis i sentiments. Però és que aquest cap de setmana ha arribat un punt que el meu ego ha dit prou. Estic completament enfadat amb en G. perquè de sempre que em busca i em burxa per qualsevol collonada. Jo, com un estúpid, intento caure-li millor pensant, com un imbècil, que algun dia deixarà de fotre-se’n de mi (se’n fot de tothom, però amb mi s’hi recrea extraordinàriament), quan la gent, en veritat, no acaba de canviar mai. I em té més que fart. Em té tip de la seva veu de rata de claveguera i ja no aguanto més. Com que en P., segurament el meu millor amic actualment, és un pagès que entre setmana només pot comptar amb en G. perquè jo estic fora i en N. està massa emmerdat en política (és un fatxa d’ERC, tot i que menys que quan va entrar a les JERC) com per quedar amb els seus amics, li ha de fer bon paper a en G., i jo no li recrimino pas res. En P. no ha destacat mai per ser justicier, sinó que és un bon diplomàtic. Igual que l’E. del meu pis. Són gent que de vegades em reventa: gent que no es mulla quan s’ha de mullar, que no actua quan ha d’actuar, ja sigui per defensar un amic quan van maldades, ja sigui per ajudar-lo, per no pendre mal o per no quedar malament davant tercers. Però en fi, com que aquest món (o almenys el submón en el que jo em moc dia a dia) és tant petit, m’he de refiar d’aquests personatges, bona gent però que massa diplomàtics.

Però no era aquest el tema al qual em volia referir en aquest post. Sopant, ahir, en un restaurant de prop dels bars, érem quatre: en P., en G., en N. i un servidor. Al sopar no m’ho hagués passat gens bé si no hagués estat pel vi. Vam estar burxant en N. durant tot el sopar amb el tema de la immigració (ell, com ERC, accepta a tots els immigrants i accepta que els moros ens envaeixin amb les seves mesquites de merda). Fins que va tocar parlar de qui agafava el cotxe (ells 3 anaven amb 2 més que no van venir a sopar, un dels quals conduia; només n’hi cabien 5). En G. ha tardat la tira d’anys a treure’s el carnet de cotxe i durants tots aquests anys l’hem portat algú de nosaltres. Ara, que li tocaria agafar-lo a ell, resulta que no va voler. I ningú va dir res. Se’m va encendre la sang. A més, jo, que m’havia costat anar a sopar amb ells perquè els havia dit que estic d’exàmens i que havia d’anar a dormir aviat, em vaig anar animant amb el sopar i els vaig dir que, si jo no havia de conduir, sortiria amb ells (perquè m’ho van demanar molt insistentment, com sempre). Vaig afegir algun comentari amb segones perquè agafés el cotxe en G., però el molt desgraciat no va dir que no, i, tot i que en N. anava dient que jo tenia raó, en P. no va dir res. Un punt a favor per en P. Un punt a favor per la diplomàcia absurda. En P. no condueix perquè és alcohòlic, i en N. perquè també ha conduït moltes vegades. Així que cap dels tres va conduir. I jo me’n vaig anar a casa, una nit més, preguntant-me què cony faig anant amb gent així.

Els 2 del pis són l’altra colla. Entre ells no es cauen massa bé. L’E. és el matemàtic i responsable, diplomàtic i poc interessant, per bé que honrat i de confiança, conservador de secrets i confident. L’altre, en Pepe gairebé l’oposat: irresponsable, que tendeix a estar al sofà amb pijama fumant cigarrets i jugant a la PSP, portant amics a casa per emborratxar-se, xerraire (en el sentit de “xivato”; al català li falta aquest mot, més definidor), embolicador, busca-raons, extrovertit al màxim (no en conec gaires de tant extrovertits), no neteja els plats, no fa res per la casa, sempre demana diners i tarda molt a tornar-los o bé els torna en espècies (segons com va, te’ls pot tornar comprant-te cerveses que, “més o menys”, valen “allò” que li havies prestat), com a bon bohemi (com va dir en Josep Pla) que és, no se li pot confiar res, tot i que, de vegades, depèn de la lluna que tingui, sigui capaç de ser la persona més agradable del món, per bé que l’endemà pot ser el més desagradable del món. El seu humor li va a ratxes. També et pot venir un dir enfadat un dia amb tu i no saber perquè fins al cap d’uns dies. Però és molt divertit. I gràcies a ell vaig conèixer l’E. i altra gent. A més, només amb l’E., el pis seria un habitacle fred, solitari: sempre està amb els seus amics de la facultat jugant a cartes o estudiant fórmules. Jo dec ser com un entremig d’ells dos. Doncs bé, ells jugaven a bàsquet junts i de vegades he sortit amb la seva colla del bàsquet, que de fet és amb la gent amb qui hi vaig passar dos caps d’any. Hi ha més noies que no pas amb el grup d’en P. i companyia i crec que tenen més noció de grup, d’amistat, tot i que també n’hi han arribat a passar de grosses en els del bàsquet. El que està clar és que totes dues colles són una colla de borratxos nocturns, i a mi em cansa bastant. Està bé beure amb moderació, algun dia, i fins i tot enganxar-la bé alguna nit, però no fer-ho de per costum cada cap de setmana, que és el que fan. D’això n’estem farts, l’E. i jo. Però sempre acabem dient que no els podem canviar.

No sé ben bé què fer, però crec que el més apropiat és deixar d’anar, un temps, amb en P. si hi ha en G. Em sap molt de greu per en P., moltíssim, però és que el meu ego ha dit prou. Em fa ràbia reconèixer que en Pepe tenia raó quan em deia que no sabia què feia jo anant amb gent com en G. i en N., i jo m’hi enfadava perquè eren els meus amics. No, no, l’únic amic d’aquesta colla és en P., i encara. Tot i que sé que si vaig amb l’altra colla, una colla nombrosa, no seré ningú, i bé, parlaran de moltes festes en les quals jo no he estat, compartiran molts records que jo no compartiré... L’última opció és quedar-me sol a casa. També tinc una amiga molt agradable però massa freak amb qui podria anar. Però ja fa molt temps que no sé res d’ella. Des que vam anar al País Basc aquest estiu, juntament amb una amiga seva (la guapa i burra de la seva millor amiga). De moment, el primer pas ja l’he fet: reconèixer que no puc aguantar seguir anant amb en P. si hi ha en G. I m’he tret un pes de sobre parlant-ne amb el meu pare, gran coneixedor de les relacions humanes. Així que, per més greu que em sàpiga per en P., cada cop que quedem li posaré la condició que no hi hagi en G. No serà gaire difícil, ja que amb en P. juguem al mateix equip de futbol.

Notícies impactants i més

2006-11-18T14:23:00.000+01:00

Dimecres vaig fer l’examen d’ES2. Era tan llarg i complicat, que fins i tot els professors ens han confessat que es van cremar.

Ahir vaig estar parlant amb un company que vaig conèixer a principis de curs. Hi vaig començar parlant en català, tot i que ell em va respondre en castellà (sempre començo parlant en català desitjant que l’altre em contesti també en català). Però com que jo sempre vaig amb en M., que és de l’Hospitalet, amb el qual sempre hi parlo en castellà, he acabat parlant amb l’altre en castellà. Però de vegades ell em parla en català i jo li contesto en castellà. Altres vegades, jo li parlo en català i ell em contesta en castellà. Altres vegades, ell em comença parlant en català, jo li contesto en català, i ell em torna a contestar en castellà. No em pregunteu per què, és així. I m’he adonat que això passa molt, a Barcelona. I segur que passa molt a d’altres zones on hi ha bilingüisme, per bé que sempre hi ha un idioma que es menja l’altre, en aquest cas el castellà. No negaré que més d’un cop m’he sentit més important, o més guai, parlant en castellà en depèn quins ambients. I ho reconec avergonyidament. Vull dir que sóc conscient que ho he sentit, i és una cosa de la que en renego molt. De la que me n’avergonyeixo molt. També he de dir que si parlo en castellà amb gent amb qui hi he començat parlant en castellà des d’un bon principi és bàsicament per dues raons: primera, perquè penso que si li començo a parlar en català tinc por que es pensi que valoro més la llengua amb la que parlo que no pas la persona amb qui estic parlant; i segona, que es donaria en el cas que ella parlés castellà i jo català tota l’estona, perquè em costa moltíssim resistir una conversa en dos idiomes diferents (tot i que he arribat a veure parelles, és a dir, amants, que ho fan sense cap mena de problema). Sobre aquest tema, el meu cap hi dóna moltes voltes. Sobretot perquè em sento molt patètic parlant en castellà amb aquests individus (gent, d’altra banda, amb qui hi comparteixo moltes coses, potser, a qui valoro i aprecio) davant de gent amb qui hi parlo en català. En aquell moment, parlant aquell castellà que tinc de pagès, de Girona, em sento completament penós: imagino què pensaran els qui parlen en català a tot arreu, orgullosament, sense manies. I jo intento millorar la pronunciació, intentant que no se’m noti que sóc catalano-parlant, la qual cosa encara m’avergonyeix més. I arribo a casa i llegeixo llibres en català, només en català, i parlo amb els meus companys en català. El dia que algú porta algun castellano-parlant a casa, es crea aquella atmòsfera tan insuportable, aquells silencis cohibidors, frenatius. [Continuarà...]

Notícies impactants:

La PlayStation 3 s'ha posat a la venda als Estats Units fa unes hores enmig d'importants incidents. En total es posen a la venda 400.000 unitats, molt poques per l'elevada demanda que hi havia. Això ha provocat greus altercats en moltes botigues i fins i tot un tiroteig a Connecticut, quan uns lladres intentaven robar la cònsola a unes persones que ja n'havien comprat una. A Los Angeles, la policia fins i tot va haver de tancar algunes botigues. Us imagineu que passi això amb el proper llibre d’en Quim Monzó, o de l’Eduardo Mendoza, o d’en José Saramago? Suposo que no. Tot i que, rumiant-ho bé, què hagués passat si només haguessin venut 400.000 exemplars de Harry Potter? Hi hauria hagut tirotejos entre menors? Potser no, perquè... és fàcil fer fotocòpies d’un llibres. O seria perquè els menors que tenen pistola no saben llegir? Crec que la pregunta és encertada.

L’altre dia, al País (no el compro pas, sinó que el regalen a la universitat durant unes setmanes), vaig llegir una notícia colpidora: dos sudamericans de 29 anys descobreixen que tota la seva vida han viscut amb els pares equivocats; és a dir, que per un error a l’hospital on van néixer, van ser intercanviats per equivocació. Les famílies respectives han demanat indemnitzacions multimilionàries, i no n’hi ha per menys. Tot i això, diu el diari que els dos nois han fet una forta amistat i, en conèixer els vertaders pares, s’hi han portat d’allò més bé. Encara sort! No em digueu que no dóna matèria per fer una novel•la...

Inexpert en exàmens

2006-11-12T14:58:00.000+01:00

El cap de setmana passat vaig estudiar com un condemnat per al parcial d’Algorísmia que tenia dimecres. És una assignatura que faig per quarta vegada. I no em fa vergonya reconèixer-ho davant els meus companys de classe. Bàsicament perquè conec poca gent que no l’hagi repetida, almenys, un cop. A més, jo sempre al·lego que és culpa de la meva universitat, la UPC, que no ens permet (el dret legítim de tot estudiant) de tenir una segona convocatòria. Per acabar-ho d’adobar, cada quadrimestre han canviat la manera de fer els exàmens, o el temari. El primer quadrimestre reconec que no vaig estudiar gaire. O millor dit, vaig fer tot el que vaig poder però ara veig que no en tenia ni idea. El segon quadrimestre vaig tenir la mala sort que a l’examen final hi va entrar una mica de part del primer parcial, cosa que no havia passat el quadrimestre anterior. I el passat quadrimestre vaig tenir la mala sort de no poder estudiar gaire perquè vaig començar a treballar a autopistes just uns dies abans de l’examen final, a part que havia hagut d’estudiar per altres exàmens els dies anteriors. Total, que la faig per quarta vegada. Fer una assignatura unes quantes vegades et dóna la oportunitat d’establir empatia amb d’altres companys amb qui no hi hauries fet amistat. El comentari sortint de classe: bueno, ja ens veurem el quadrimestre que ve... I el primer dia del següent quadrimestre: home, tu per aquí una altra vegada... I somriem.

Doncs el parcial de dimecres em va anar malament. Com sempre, no calculo bé el temps per a fer els exàmens. Començo pels exercicis que compten menys, que no vol dir que siguin els més fàcils. Crec que dimecres vaig aprendre això mateix, després de cinc anys a la universitat: que s’ha de començar sempre pels exercicis que tenen més pes sobre la nota. D’ara endavant, crec que és el que faré.

Dimecres que ve, una altra prova de foc: Parcial d’Enginyeria del Software II.

A part d’això, poques coses a comentar: només que ahir vaig anar a sopar perquè era l’aniversari de la xicota d’un dels meus companys de pis. Jo i l’E., l’altre company de pis (som tres), vam marxar després de sopar, ja que “estem d’exàmens” (les cometes són entre iròniques i reals). Es veu que la J., l’homenatjada, va acabar barallant-se amb la xicota d’un amic d’en P., perquè ja fa temps que es tenen mania. Quan hi ha alcohol pel mig, a més, les coses tendeixen a seguir el pas natural de les coses.

Confessions inconfessables

2006-11-07T05:07:00.000+01:00

Acabo d’assabentar-me del repartiment provisional de les conselleries del nou Govern Tripartit. I m’he alegrat profundament que ERC es quedés el de Cultura. Aviam si es fan salts de futur per a l’empenta definitiva de la llengua catalana DINS de Catalunya. FORA de Catalunya no m’importa. Jo sempre he dit que Catalunya serà un país lliure quan les pel•lícules estrangeres es projectin als cinemes en català. Totes, no una minoria. Perquè, al capdevall, les frases pel•liculeres són les que, en definitiva, acaben emmagatzemades al subconscient de la gent. Si no es fa alguna cosa per evitar que, en taral•lejar tal frase de tal pel•lícula, es faci en castellà, l’idioma de la cultura cinematogràfica catalana, la llengua catalana s’anirà infestant de barbarismes i, d’aquí a uns centenars d’anys paraules com MELANCONIA acabaran transformades en MELANCOLIA.

Tot això són il•lusions. I, en política, val més la pena no dipositar-n’hi.

Ara bé, em preocupa la conselleria d’Educació. Encara paeixo els durs anys de l’ESO, el gran fracàs del socialisme. Ho vaig viure plenament: l’ànima caritativa de la política educativa espanyola infestant d’alumnes conflictius les aules dels instituts. Alumnes que no volen estudiar, que només volen passar-s’ho bé sense treballar (és a dir, anant a classe per no fer res més que emprenyar els que sí que volen fer-ho), augmentant així el bullying, la violència a les aules: perquè les diferències d’aptitud (en tots els aspectes) en una edat tan primarenca són irreconciliables i perilloses. Els professors amb prou feines poden fer res per combatra-ho.

Això darrer és una reflexió que ja fa temps que volia constar en algun lloc. Una altre punt que volia remarcar és la preocupació que tinc per la immigració que no s’atura. I em preocupa que un govern d’esquerres estigui en el poder en una època en què el flux immigratori és especialment important. No vull dir que preferiria un govern de dretes, radical en aquest aspecte (és a dir, d’ultradreta, com es diu), però bé, una mica de mà dura no aniria malament. Això crec que és una cosa que pensa molta gent però que ningú no s’atreveix a dir. Aquest blog és anònim i per això jo m’hi atreveixo.

La volta, Ciudadanos i Ella

2006-11-06T13:08:00.000+01:00

Aquesta nit no he dormit. No perquè no pogués, sinó perquè no he volgut. No he volgut perquè ja fa dies que arrossego un desfassament dels horaris de dormir i ja no podia més: val més tallar-ho en sec.

Així doncs, aquesta nit he tingut ocasió de llegir bastants blogs. Blogs polítics, sobretot. I és que, com està el pati! Un xarnego, President. On s’ha vist! I en Carod, de Conseller en cap, una altra vegada? Ai, ai, ai. Els de CiU no s’ho poden creure. Al bar, a la feina, als blogs, es prolonguen les escenes de sempre: els de CiU i els d’ERC tirant-se els plats per sobre. I amb els mateixos arguments, massa sovint.

Aquest matí he anat a córrer al Castell. Bé, més que a córrer, a passejar, perquè no estic gaire en forma. Només he fet una volta. Sempre que hi vaig, trobo cinc o sis persones amb qui, inevitablement, m’hi saludo. I dic inevitablement perquè el caminet és tan estret que un dels dos s’ha d’apartar per a poder passar. A més, el silenci és total, perquè és una zona allunyada de la vila, la qual cosa fa que la situació sigui un pèl incòmode; la salutació és obligatòria. És aquell instant en què dues persones es troben cara a cara en un ambient rural: la salutació et surt gairebé automàticament, gairebé per por. Si l’altre et saluda, perfecte. Si no et saluda, penses: he quedat com un pagès. A Barcelona no és costum de saludar quan s’entra en un establiment, per exemple. I no m’estranya: si, anant per la Diagonal, haguessis de saludar un per un a tots els vianants, acabaries boig.

Sobre l’auge de Ciudadanos de Cataluña:

Respecto absolutament els senyors de Ciudadanos de Cataluña. Respecto la seva ideologia, ja que la comparteixen amics meus molt propers. Respecto, per tant, que vulguin fomentar l’ús del castellà a les institucions públiques a Catalunya, en detriment del català, fins a arribar, segons ells, a un suposat bilingüisme matemàtic. Respecto que entenguin Catalunya com una regió més d’Espanya, que se sentin espanyols. Ho respecto moltíssim. Només demano que ells em respectin a mi. Que respectin que no em senti espanyol, sinó català, que vulgui la independència de la meva pàtria, que vulgui anar al cinema i poder veure les pel•lícules en català. I tant amics! Sempre dic el mateix: això és com ser del Barça o del Madrid. És un sentiment i, per tant, una substància irracional. Imagineu-vos l’absurd que resulta barallar-se per la política: és com barallar-se per ser un del Barça i un del Madrid. El Barça és millor! Que no, que ho és el Madrid... Quina misèria.

No sé com es diu, no sé d’on és, ni tan sols sé si es tracta d'un miratge enmig d'un sec desert ... però em té ENAMORAT:

La reedició del Tripartit: Tripi rtit

2006-11-05T21:56:00.000+01:00

Carod, tens 4 anys per demostrar que no t’has equivocat. Tens 4 anys durant els quals hauràs de resistir, estoicament, crítiques ferotges per part de les maquinàries PPïsta i CiUenca (que de vegades es confonen). Tens 4 anys per estirar tot el que puguis de Montilla (per exemple, el bilingüisme als cinemes d’una vegada!). Tens 4 anys per esmenar els actes infantils que vas cometre en un passat no gaire llunyà. Tens 4 anys de protagonisme a TV3. Tens 4 anys per fotre canya al Parlament. Que tinguis sort pels camins difícils de la política catalano-espanyola actual.

Tu, Montilla, fes política social (sense obrir massa les comportes perquè passin immigrants a dojo), no espanyolitzis massa Catalunya i no compareixis gaire a la televisió, que, fill, hi tens poca gràcia. Vull dir que el que et toca a tu és fer feina de despatx. Deixa parlar en Carod, que en sap bastant més.

Tu, Saura, fes el que puguis: continua somrient i prou.

Carod, t'hagués votat.

2006-11-05T03:00:00.000+01:00

Dimecres, 1 de novembre, vaig contribuir a augmentar el tant per cent d’abstenció a les eleccions del Parlament català. Havia de fer un viatge en tren de dues hores i tornar al mateix dia, és a dir: 4 hores de tren per 14,60 euros, que ERC no m’hagués pagat, precisament. Perquè sí, hagués votat ERC. Ho sento, Carod: t’hagués votat però no ho vaig fer perquè el dia de les eleccions va ser un dimecres. Si hagués estat un diumenge, de ben segur que t’hagués votat. Evidentment confesso a qui hagués votat aquí, en un blog anònim, perquè no m’atreveixo a confessar-ho gaire alt: depèn en quins cercles et moguis (com per exemple els meus, que la majoria són de CIU-PP-PSOE) és una mica perillós. Votar CIU no queda malament. En canvi votar ERC sí. Per què? Per culpa de TV1, Tele5 i Antena3. Això ho tinc claríssim. La influència de l’aparell anticatalà de Madrid és determinant sobre la visió que es té a Catalunya d’un partit com ERC. És així de trist. Bé: lo trist és que es mirin aquests canals de televisió. El meu millor amic de la universitat és de l’Hospitalet, va néixer-hi, amb prou feines parla català, a les eleccions generals va votar el PP perquè odia el PSOE, i a aquestes darreres, les del Parlament, ha votat CIU. No mira mai TV3, només si hi fan el Barça. Sobretot veu Tele5 i Antena3. Doncs bé: entre nosaltres parlem castellà, perquè el primer dia de la universitat, que el vaig conèixer, vam començar a parlar castellà, perquè ja se sap: jo sempre em baixo els pantalons davant l’altra gent, no sé si per respecte o timidesa, però el cas és que sempre contesto en l’idioma amb el què em parlen. Si és francès, francès. Si és anglès, anglès. Si és espanyol, espanyol. I clar, amb en Miguel parlem en castellà. I és el que dic sempre: no deixo de ser pas catalanista per parlar castellà. Sempre penso que és bo que el practiqui, el castellà, que el millori (sovint li pregunto paraules que no entenc, o com es diu això en castellà?). És com millorar l’anglès o el francès, un idioma estranger.

Del que es parla ara, en tot cas, és de dues opcions: un pacte nacionalista CIU-ERC o la reedició del Tripartit. Jo no sé què serà millor per Catalunya, en general, i menys per mi. Ni tan sols sé què serà millor per fomentar l’ús del català, una de les coses que més em preocupa, encara que sembli absurd (els de CIU pensen més en la pela). Ara fa una estona, pel Messenger, a l’Enric, que va votar CIU i és molt partidari del pacte nacionalista (en les darreres eleccions va votar ERC: sí, és dels que el Tripartit l’ha decebut), li he fet la punyeta i li he dit que jo estic a favor de la reedició del Tripartit (tot això a propòsit d’una enquesta de Vilaweb). Però si parlés, per exemple, amb un de la universitat que és pro-PSOE, li diria que jo prefereixo un pacte nacionalista, perquè els del PSC em fan angúnia. Em va fer molta gràcia, per cert, veure que els verds haguessin guanyat 3 escons. A l’Enric, al sofà, li vaig fer la broma: osti tu, aquesta nit augmentarà el consum de cannabis a les cases okupes per celebrar-ho. L’Enric està fart dels comunistes perquè a la seva facultat n’està ple. Jo tampoc els trago gaire. Són els fumetes, els que escolten ska i que són antisistema, els que lliguen per anar amb els pantalons amples i el Che clavat al pit, etc. Només els envejo per això: perquè lliguen.

Poca cosa més, pel que fa a la setmana electoral. A la uni vaig fer un examen el dimarts, de tipus test, sobre arquitectura d’Internet: un 3.5. Llàstima, perquè l’assignatura és molt interessant. T’expliquen com estan connectades les xarxes arreu del món. Sempre m’ha agradat. Dimecres que ve examen d’Algorísmia, i l’altre dimecres examen de Disseny de Software. O sigui, Déu n’hi dó la feineta que tinc.

I per fi he acabat de llegir Notes del capvesprol, d’en Josep Pla. La seva lectura m’ha durat més d’un mes, i ja tenia ganes d’acabar-lo per començar-ne un altre. Estic dubtant entre començar-ne algun de Herman Hess (només n’he llegit Demian) o bé Joaquim Ruyra. Ja veurem!

Déu i altres psicòpates

2006-10-29T12:31:00.000+01:00

Anada a veure l’obra Déu i altres psicòpates al teatre Guasch de Barcelona. Una obra amb un gran final però a estones molt enrevessada. Els seients estrets de la mini-sala no ajudaven gaire al confort ni a la concentració. No enganyaria si digués que no hi havia més de cinquanta espectadors, tots aglomerats a les files davanteres. Darrere, un parell de càmeres filmant l’obra. Dues actrius i un actor. Una de les actrius sobreactuava massa: la secretària lletja. La que feia de vident, en canvi, a part del seu català més que dubtós, ho va fer francament bé. Em sonava d’haver-la vist en alguna sèrie de TV3. L’actor, que feia de mecànic d’electrodomèstics, feia petar de riure als espectadors (a mi no sé què em passa que em costa molt riure al teatre: serà que les obres còmiques que he vist se serveixen d’un humor massa fàcil per mi? Que estrany, perquè amb pel·lis dolentes com American Pie em faig uns farts de riure... que contradictori que sóc).

No hauria anat a veure-la si no fos que em van tocar dues entrades a 4 euros cadascuna en un sorteig. La qüestió és anar al teatre: més important que no pas l’obra que vas a veure. No hi vaig pas sovint, sinó tot al contrari: molt esporàdicament. Em quedo més amb la sensació d’entrar i sortir del teatre que no pas amb l’obra en sí: vull dir que no m’importa tant el contingut de l’obra com el fet d’estar a la sala i contemplar la gent com riu, com s’ho mira concentrada, comentar-ho amb els meus acompanyants, sortir del teatre i anar al lavabo... la qüestió és no estar a casa un divendres al vespre.

CiU, PSC, ERC, PP, IC-V

2006-10-22T20:13:00.000+02:00

Tarda de diumenge avorrida. El Barça està a punt de fer el ridícul al Bernabéu. Fernando Alonso està a punt de proclamar-se, per segon any consecutiu, en campió del món de F1. El meu pare em diu que, com Rafael Nadal, és simpatitzant del Real Madrid. El partit del Bernabéu para la campanya propagandística de cara a les properes eleccions al Parlament. La gent no parla de res més. L’altre dia vaig veure el DVD de CiU: ConfidencialCAT, despotricant el tripartit. L’Enric em diu votarà CiU perquè ERC els ha decebut. Els seus pares voten el PP. L’altre company de pis, en Pepe, o no votarà o votarà en Montilla, perquè és castellano-parlant. A mi em fa la broma, sempre, que jo votaré el meu gran amic, en Carod-Rovira. Jo ric a pulmó quan em diu això. Jo no sóc simpatitzant de cap partit. Em fa molta gràcia que em digui això.

El fet, però, és que crec que no tinc gaire clares les meves conviccions polítiques. Parlant amb l’Enric, acabo pensant com ell, acabo acceptant que CiU és la formació política menys negativa per al país. En canvi, parlant amb en David, militant d’ERC, acabo acceptant que l’únic bo per Catalunya és que governi ERC. Però també acceptaria els arguments d’algun sociata. I, igualment, acabaria donant la raó als comunistes. I, si m’emprenyeu gaire, als del PP. L’altre dia, anant amb el cotxe i veient per la finestra un home gran molt ben vestit seguit d’un parell de joves musulmans, em van venir unes idees al cap molt negatives: pensava en l’ultradreta xenòfoba belga. Realment, jo, que em considero totalment pacifista, just amb tothom, lliure de prejudicis, adonant-me que estava pensant que tant de bo governés un partit d’aquest estil al nostre país... Com per escombrar la púrria... Em vaig fer fàstic a mi mateix.

Però referent al que deia abans d’aquest últim pensament completament desafortunat: si em deixo influenciar tant pels meus amics i familiars (de tendència, aquests últims, més aviat d’esquerres i catalanistes) pel que fa a la política, és que realment no m’importa gaire, penso. O bé perquè la política no és una ciència exacta, i cada formació té les seves raons d’existir. Un partit serà just amb uns i injust amb uns altres, segurament. L’Enric em deia, per exemple: jo, quan tingui fills, vull portar els fills allà on jo vulgui, és a dir, a l’escola privada, que és el que vol CiU: escoles privades que mamin de la teta del país. I jo li donava la raó. Però el meu pare, per exemple, em deia: sí, però el que volen fer CiU és això, xupar del bote, i prou, quan el que volen els d’esquerra és evitar que es facin guetos de moros i altres immigrants a l’escola pública i fer que s’integrin des de ben petits en la societat, convivint amb els autòctons. I el meu germà hi afegia: el que fan CiU és marejar la perdiu: són els únics que enganyen a la gent. Han volgut destrossar la imatge del tripartit a base d’acusacions barroeres i infantils, quan durant aquests dos anys i mig s’han fet moltes més coses positives que durants els anys i panys de pujolisme. També els vaig donar la raó.

Jo no votaré. Bàsicament perquè el dimecres, 1 de novembre, estaré a Barcelona, i no hi estic empadronat. Però si pogués fer-ho, no sé a qui faria confiança. Sempre tinc aquelles ganes irracionals que guanyi ERC, perquè són els que farien més polítiques a favor de la llengua, però no sé si jo em veuria més afavorit pel que fa a la universitat i el meu futur professional. En fi, s’accepten propostes de cara a les pròximes eleccions, d’aquí a 4 anys. Ajuda!

La immigració

2006-10-21T20:36:00.000+02:00

La immigració és, sens dubte, un dels temes socials més importants de la Catalunya actual i futura. Abans del boom de l’entrada d’immigrants (subsaharians, sud-americans i de l’est d’Europa, sobretot), és possible que el més important fossin les seqüeles del franquisme. Però parlem d’ara: la immigració.

La immigració és un concepte inherentment perillós. M’explico: els estats que hi ha actualment al món no són sinó, en general, territoris sacsejats, en un passat no pas gaire llunyà, per l’autoritarisme, l’expulsió dels indígenes d’aquelles terres, el control de les quals caigué en mans dels invasors (immigrants, al cap i a la fi), que someteren aquests indígenes a treballs indignes, a jugar un paper secundari en l’evolució dels països. Vegi’s, per exemple, la història dels grans imperis: els grecs, els romans, els moros, els anglesos, els xinesos, els francesos, els alemanys, els castellans, etc... (i els catalano-aragonesos també, per què no?).

El racisme és gairebé segur que sempre ha existit. El racisme és un menyspreu cap a les races diferents de la pròpia, en això estem d’acord. Però també és una incomprensió de les altres maneres de viure, de les altres cultures, dels altres rituals, de les altres tradicions. A Catalunya, un dels fenòmens que més es pot contemplar actualment és un xoc de cultures terrible entre occidentals (catòlics inclosos) i musulmans. Una quantitat de famílies musulmanes estant arribant al nostre país i s’hi estan quedant per reproduir-se a un ritme molt més ràpid que les famílies d’occidentals, com aquell qui diu. Això permet veure barris i barris on els musulmans predominen escandalosament, i places habitades per un fotimé de moros que juguen a futbol. També et permet veure mares i mares ben tapades a ple sol d’estiu amb les criatures als braços i al voltant. Això espanta els occidentals. I no parlem ja de quan se sent que algun ciutadà musulmà es presenta a les llistes d’algun partit, o quan un partit de caire musulmà es dóna a conèixer.

El que em sembla una autèntica bogeria és la pretensió d’aquests musulmans de construir mesquites. Ja em sembla molt negatiu el col•lectiu de musulmans que no s’integren com perquè a sobre puguin construir les maleïdes mesquites on poder-hi ... (aquí hi anirien un munt d’acudits). Però vaja, la clau és voler-se integrar o no. I crec que la religió no hi acompanya gaire, que diguem. Ni el racisme. Uns diuen que volen respecte màxim per la seva religió. Els altres volen que l’abandonin. Així, l’acord és impossible. I que consti que jo sóc ateu, no crec en cap religió inventada pels homes, és a dir que jo també crec que haurien d’abandonar l’Alcorà i ésser ciutadans lliures de sectarisme. Però és impossible. Estem condemnats a la mala convivència. I a les guerres. I als atemptats com el de l’11 S.

Una excusa

2006-10-14T13:21:00.000+02:00

L’altre dia l’Enric em deia que havia abandonat Els pilars de la terra quan només li quedaven poc menys de 20 pàgines per acabar-lo. Un llibre de 800 pàgines que feia mesos que llegia. En arribar, doncs, a la pàgina posem-li 780, l’Enric es va veure incapaç d’arribar al final. Jo vaig alçar els braços i li vaig etzibar: Això és com agafar un vaixell a Europa per anar a Amèrica i, a vint metres de la costa americana, dir: estic fart del viatge; vinga, bah, tornem cap a Europa.

Allò em va sortir del fons de l’ànima. No sé ben bé per què ho vaig dir. Devia voler fer una gràcia, en aquell moment. Perquè jo també vaig abandonar Els Pilars de la terra, cap a la pàgina 200, una mica fart de tanta narració. Però és que em va sobtar que no acabés el totxo de llibre quan, després de tantes hores, després de tants esforços, li faltava tan, tan poc: li faltava recórrer el trajecte final.